Comiats

Ciri. Flama roja,groga, incandescent. Cera que cau, ni liquida ni sòlida. Il·lumina una tíbia habitació emmarcada per cortines quasi transparents, un escriptori antic de fusta color decapé amb dos calaixos inferiors on s'amaguen mil secrets.

Per la finestra s'observa una lluna tímida que s'amaga entre una boira llunyana tacada de matisos color gris.

Una ploma i un paper immaculat estan damunt l'escriptori. No tenia forces per a acomiadar-se, almenys no hui, però el temps corre en la seua contra. Si no tenia forces d'acomiadar-se amb una nota, com anava fer-ho cara a cara? L'estimava, clar que l'estimava, com no anava a fer-ho? Havia compartit amb ell quasi tots els moments de la seua vida, però sempre havia estat protector, massa protector.

Pensa en el Pau i com de feliç la fa. Una felicitat que mai havia pogut imaginar envoltada de promeses d'aventures i d'amor vertader i immortal. Seria tan feliç al seu costat però, havia d'escollir, no volia fer mal ningú.

Mira la bossa de mà que ha preparat, només portava uns quants vestits, un parell de sabates i els seues estalvis. No necessitava res més. Pensa en les mirades furtives del Pau les quals li dedicava d'amagades per no ser descobert i encara li tremolen les cames. Recorda la nit que va pujar per la seua finestra i la va estimar en el seu propi llit. Una nit de lluna plena amb boira grisa, com avui,  i encara li cremen les galtes . No pot ajornar-ho més, li havia dit a Pau que ,si escollia fugir amb ell i abandonar sa casa, aniria a l'estació a les dotze de la matinada i falten vora vint minuts.

Trau forces d'on no en té i agafa el paper immaculat i la ploma, mentre una llàgrima esborrona un poc les seues paraules: “He decidit ser feliç al costat del Pau, t'he estimat sempre i sempre ho faré però necessite volar per mi mateixa. He escollit anar-me'n amb ell, no m'importen els diners, només ser feliç. Sé que sabràs perdonar-me, tornarem a veure'ns. La teua filla que t'estima, Candela”

València banyada

Encara recorde el dia que ens vam conéixer. Jo amb els cabells més curts i tu tan guapo com sempre. Pluja incandescent que mullava cabells, camals i València sencera. Anava camí de casa, no portava paraigües. Vaig travessar corrents la plaça mentre la pluja s'esgolava per les meues galtes. Una bicicleta vella es va detenir davant meua. Tu, el xic que es pren cada matí un café a la plaça. Ulls d'un marró intens, cabells curts i mullats, com els nostres camals. M'oferires pujar a la teua bicicleta i portar-me on jo desitjara. Et vaig prendre per boig, insistires dolçament, mentre deies que no me'n penediria, vaig pujar. Pel carrer de Cavallers els dos rient sota la pluja, un poc més forta, arribarem al Micalet. Observarem una pintada feta amb sprays de colors : “Un desig. El desig d'escriure llargues cartes, cartes amorosíssimes sense saber què dir ni a quin nom adreçar” . 

Versos d'Estellés als carrers de plata de València. Et vaig preguntar el teu nom, no me'l vas dir. Deies que no calia que sàpiguera el teu nom quan tu ja coneixies el meu. Estranyada i encuriosida et vaig preguntar com ho podies saber. La teua resposta : “Et veig anar tots els dies a treballar, somrient com sempre, portes un llibre de poesies, que de tantes vegades que les has llegides podries recitar de memòria, i no, no sé el teu nom, el vertader, per a mi ets la llum quan aixeque el cap i només hi veig pols. Sóc Xavi i m'agradaria saber , al contrari que el gran Estellés, a quin nom poder adreçar les meues cartes d'amor” “Sóc Estel, i no me'n penedisc d'haver pujat a aquesta bicicleta vella.” 

 Avui, molts anys després, encara recorde el dia que ens vam conéixer. 

Temps i canvi

Les hores s'evaporen, els minuts es consumeixen i els segons es converteixen en un moment efímer que pot ser mai més es torne a recordar.
Les hores, els minuts i els segons han passat, tu has canviat i jo ja no sóc la mateixa.

El teu somriure, aquell que em feia embogir el racó més desconegut del meu seny, ha passat a ser una simple filera de dents blanques que passen indiferents davant els meus ulls que ja no et miren de la mateixa manera.

La teua veu, aquella que em feia perdre la son a les nits on el pitjor dels cansaments envaïa  cada mil·límetre del meu cos i la meua ment, ha passat de ser la melodia i el ritme que inspirava els sonets i les cançons de les meues més sinceres emocions a ser simples versos lliures que vaguen errants sense cap raó  de ser.

Les mirades que abans es buscaven desesperadament ara fugen i s'amaguen entre els ulls d'altra gent, encara que mai podran compenetrar-se com ho feien els esguards que tu i jo compartiem vora mar.

La lluna que havia estat sempre la nostra única companya de viatge , ara ni tans sols apareix quan recorrem solitaris les sendes.

Pot ser ens hem gelat momentàniament, pot ser per sempre. Sols sé que tu has canviat, que jo ja no sóc la mateixa, que les hores s'evaporen, que els minuts es consumeixen i que els segons es converteixen  en moments efímers.

Deixar-se portar (Reflexió)

Quan no es sap si les decisions que es prenen són les adequades el millor que es pot fer és deixar-se  portar. De sobte, la casualitat, o el sempre capritxós destí, poden fer que persones oblidades o, almenys, un poc ignorades tornen a reaparèixer. Persones que fan que  el propi món s’enfonse dins d’una dimensió insegura i arriscada barrejada amb la incertesa d’aconseguir apostar a la millor opció . La millor opció... La raó i el cor sempre enfrontats. La raó sempre es decanta per  l’opció  que a llarg termini et causarà menys dolor i menys llàgrimes alhora que deixa un interior indiferent i buit mentre que les opcions escollides pel cor fan sentir-se bé encara que siga per una mil·lèsima inapreciable de segon  perquè , realment, s’és allò que es sent no allò que es pensa. Tal vegada no és el més apropiat, quasi mai ho és, però si les coses ixen malament no és millor que siga per allò que (o per qui) s’estima que per eleccions racionals que no et fan feliç i et porten a les mateixes llàgrimes? És el moment de deixar-se portar...

Fragment

Es quedaren mirant-se un instant que cap dels dos sabia ben bé quant havia durat. Els seus ulls brillants, eixes galtes vermelloses, eixe vestit d’infart, i totes les cerveses que portava damunt, van obligar a Àlex a besar a Ainara suaument. Ella tancà els ulls lentament i es deixà portar per aquell bes que la va fer sentir-se en el cel per un instant. Li tornà el bes, aquest més ràpid i passional. Va sentir com Àlex baixava les seues mans més avall  de la seua cintura. Ella li descordava cada botó de la camisa sense deixar de besar-lo i li la llevà. Es quedà contemplat el pit, ara nuu, d’Àlex. Ell li llevà el passador que li subjectava la part dreta dels cabells, fent que aquests tornaren al seu lloc, damunt dels seus muscles. El seu cor bategava més fort, massa fort. Àlex l’havia agafada i els seus peus ja no  tocaven el terra, l’havia portada fins la seua habitació. La va tombar damunt del llit i va sentir com les mans d’Àlex buscaven la cremallera del vestit per baixar-la, però de sobte es va detenir i li somrigué dolçament. Seguiren besant-se, la roba ja es trobava al terra de l’habitació i uns llençols blancs tapaven els seus cossos nuus.

Sincerar-se

<<Tant de temps després i ací estem, ell al saló i jo al bany mirant-me a l’espill. Tenim un parell d’apunts damunt la taula amb una cal·ligrafia que ningú envejaria i un parell de cafés ara freds i dessaborits.  Repassem aquest tema que tant ens costa però que tant ens agrada, entre vers i vers, una mirada furtiva. Últim any de carrera, última possibilitat de dir-li tot allò que sent, però sóc una covarda. Encara recorde com va començar la nostra amistat. Érem nous en aquesta ciutat, no coneixíem ningú i coincidirem un parell de vegades a l’autobús, després coincidirem a classe. Sí, estudiem el mateix, casualitats de la vida podria dir-se. Des d’aleshores havien compartit amors, desamors, tristeses, alegries, exàmens i festes. I ara no sóc capaç de dir-li que la simpatia es va convertir en amistat, l’amistat en estima, i l’estima en amor. Com d’inútil sóc. Si és que no puc deixar de mirar-lo i en realitat no sé per què , conec cada facció de la seua cara, el color clar dels seus ulls i eixe somriure simplement indescriptible. Ho deixaré estar, me l’estime massa com per a perdre’l després de tants anys.>>

<<Ací estic al saló de sa casa, en el seu sofà, on he estat tantes vegades abans. Ja no la veig com la xica senzilla i indecisa d’uns quants anys enrere, ja no la vull com a solament una amiga, això ja és massa poc.  Recorde, encara, quan amb el cor ferit trencat en mil i un trossets, trobava refugi entre les meues paraules suaus i les meues abraçades de consol. En aquell moment em vaig adonar que la ràbia m’envaïa i que no podia permetre que la feren plorar ni una sola vegada més.  “Jo et cuidaré per sempre”, li vaig dir. I pense complir-ho, sé que ella també sent alguna cosa especial i tendra per mi i si no és així sé que no m’abandonarà, ella no fa eixe tipus de coses, per això me l’estime tant. Ahí ve, és el moment>>

-Estel, fins ací arriben les mirades furtives, a partir d’ara et miraré directament als ulls, sense vergonya, t’agafaré de la mà mentre em tremolen les cames i et besaré a cada instant perquè ets l’única cosa que em fa sentir viu.

Tornar a casa

Quantes vegades s’ha preguntat qui és realment en els últims quatre mesos? Milers de vegades i encara no ha obtingut la resposta. Es mira a l’espill i no s’hi troba. No troba el seu somriure ni les seues ganes de seguir vivint una vida plena d’aventures descobertes i per descobrir. No troba els seus ulls plens d’il·lusió, ni les ganes de sortir al carrer. L’única cosa que veu quan es mira a l’espill és una xica que aparenta més de vint-i-tres anys  la qual va vestida amb unes tonalitats grises i els cabells arreplegats d’una manera impecable sense que cap d’aquests oneje lliurement. Cada dia se’n penedeix més d’haver renunciat a tot allò que realment li importava, d’haver renunciat a ell, per un poc més de benestar i un treball que l’ofega. Sentia, fins i tot fàstic d’aquella imatge plasmada a l’espill, tota maquillada, perfectament vestida, amb els llavis d’un roig passió sentiment que ja no experimentava al seu cor.  


Es queda reflexionat mil·lèsimes de segon. Tota decidida es solta els cabells deixant-los completament lliures, es lleva aquell vestit apagadament uniforme i es posa un de color verd cridaner. Es renta la cara llevant-se aquella capa de pintura mentidera i es posa solament un poc de protector de llavis. Truca al seu cap, li diu que no l’espere mai més. Agafa la bicicleta que quatre mesos enrere havia decidit abandonar i es dirigeix al barri de sempre. Un barri humil, ple de colors i de gent que malgrat els inconvenients és simplement feliç. Quan arriba al seu destí deixa la bici enfront de la casa d’ell, al costat de les margarides que junts havien plantat. Es queda paralitzada, havia anat completament convençuda a parlar amb ell, a demanar-li disculpes, a dir-li que el necessita, però ara no sap si ho ha de fer. S’ha estat comportant com una covard.

-Què fas ací?-pregunta una veu al seu darrere. És ell.

-Volia demanar-te disculpes.

-Creus que les acceptaré?

-No ho se però necessitava que ho escoltares. T’he fet massa mal, ens he fet massa mal.

-Sembles la de sempre, ja no portes eixe vestit gris tan horrorós. Sí, t’he observat aquests últims mesos, volia assegurar-me que estagueres bé.

-M’he cansat de ser qui no sóc. M’he cansat d’estar sense tu i d’enyorar-te a cada moment.  Mai em perdonaré haver-te perdut.

-Tal vegada no m’has perdut. Mai he deixat d’estimar-te, la gent per a trobar-se primer s’ha de perdre i sabia que prompte t’adonaries que el teu lloc està ací, amb mi, amb la teua gent. Gràcies per tornar.

-Gràcies per esperar-me. 

Records de l'àvia

3 setmanes i dos dies sense ella. 

Avui és un dia gris, els núvols banyen el cel i s’expandeixen més enllà de l’horitzó. Pot ser, al mig de la mar estiga produint-se una forta tempesta acompanyada de llamps, trons i unes gotes de pluja que es barregen entre l’aigua salada del mar d’un color fosc, obscur, quasi negre. Però açò li és, més o menys, indiferent. Només li importa que  no estiga allí. On estarà? No ho sap i tampoc li importa. Només vol que estiga allí, a uns quants metres d’ell, i que el sol torne a brillar i que els núvols s’evaporen rebutjant la tempesta fent que la mar embravida torne a ser un suau balanceig d’ones tranquil·les d’un color blau transparent. 

Pot ser semble estúpid, fins i tot incrèdul, que la manca d’una persona li faja veure les coses diferents. Realment, si mira objectivament per la finestra, brilla un sol incandescent que il·lumina el cel blavós el qual s’extén més enllà de la muntanya més llunyana que s’observa des de la finestra de l’habitació. Però tant li fa, ella no està, no està el seu somriure, no estan les històries que li contava de la seua joventut. Recorda com observava les arrugues que li recorrien el rostre i els ulls que mai deixaven de brillar, recordant temps pitjors però plens d’amor, lluita i solidaritat. Recorda quan li contà que molt jove va perdre el seu pare, el qual lluitava en el front republicà a la Guerra Civil, mai no el va poder conèixer. En canvi, ella sempre havia estat feliç. Un dia li explicà, tendrament, com sempre, que perdre a eixes persones que tant estimes no han d’esborrar-te perpètuament el somriure, que ells tornarien a morir de veure com la tristesa envaeix els cors dels que tant han estimat, estimen i estimaran. Després de recordar aquestes paraules, decideix mirar per la finestra, ara subjectivament, i observa el sol incandescent i brillant que li sembla el millor símil de l’esperit i vitalitat de la seua àvia. Mai l’oblidarà. El sol sempre brillarà.

Música: Sentiment hiperbòlic

-Altra vegada amb la música posada...

-Clar que sí.

-No t’avorreixes.

-No.

-No t’entenc, només és música.

-Com que no m’entens? No entens que m’agrade transportar-me a altres mons i a altres realitats? No entens que amb la música puc flotar?  No entens que cada nota que brolla de l’altaveu, i que  arriba al meu cor, em faça sentir mil sensacions? Alegria, tristesa, desolació, estima, ràbia, ganes de ballar, de sentir-me lliure; sentiments personificats amb unes quantes notes dibuixades als meus pentagrames escrits amb tendresa i coratge.  No entens que cada vegada que agafe la guitarra el meu esperit s’evapora i es solidifica en forma d’acords que acaricien el vent i fan que els ulls em brillen d’emoció? No entens que el so de la dolçaina em faça sentir-me més a prop de la meua terra, de la meua gent?  No entens que al meu avantbraç dret al costat de les meues venes, on bombeja la meua sang,  porte un tatuatge en forma de clau de sol que em fa sentir-me més a prop de la meua inspiració? Crec que si no ets capaç d’entendre el que sent per la música serà impossible que algun dia m’entengues a mi.

Herois

De petita miraves la televisió, i ,entre altres coses, les sèries d’herois. Sempre disposats a salvar el món dels malvats o salvar la seua estimada. Amb vestits de colors, amb un senyal que els diferenciava i uns superpoders que  els ajudaven a aconseguir tot el que es proposaven.

Ara, uns anys després, t’adones  que estàs rodejada d’herois que no porten capa, que  no poden volar i que no poden  ser invisibles. Aquests herois porten roba de carrer i són anònims. Són aquells que tenen dues feines per a alimentar els seus fills; aquelles persones que moren defenent llibertats prohibides. Les persones que ixen al carrer i es reivindiquen pels seus drets, mostrant les seues ganes de lluitar en contra d’eixos polítics que viuen com a reis mentre ells no arriben a fi de mes, són herois. A aquests herois no els importa que la policia els regale  milers de colps gratuïts perquè no es rendeixen, es curen les ferides i tornen a sortir al carrer, amb la veu més forta i amb més ganes de lluitar.

Aquests herois, no són com els de les sèries. A les sèries, surt a la televisió, i als altres mitjans de comunicació, tot allò que fan pel bé dels ciutadans , mentre als herois del carrer els denominen enemics. No  sé vosaltres, però jo no li trobe la lògica. Els que fan el bé són l’enemic, aleshores  els que fan el mal, què són? Millor no ho escriuré. Doncs sí, en aquest cas, defenc  els enemics, els meus herois són l’enemic. Jo també sóc l’enemic.

Gotes clandestines

Una gota de pluja s’esgola silenciosa i lentament pel vidre d’una finestra, d’un balcó d’un segon pis , on una xica intenta convèncer el seu cor , sense aconseguir-ho, què ha de marxar, que no té cap altra alternativa, que allí ja no té res. Més lluny, una altra gota de pluja s’esgola entre els cabells d’un jove, que a pesar de la pluja segueix un pas incansable. La gota comença a caure-li pel front, arriba al seu ull dret color caramel i es deté una mil·lèsima de segon.

La gota de la finestra segueix caient. La xica, farta de no poder negar el que li demana el cor, s’alça, aparta  la cortina color beix i obri les portes del balcó. La gota torna a moure’s ja no està a l’ull dret de color caramel sinó que ara descendeix un poc més ràpid fins als llavis del jove, un poc tallats pel fred d’un hivern poc comú.

La xica s’aboca al balcó i respira l’aire gelat que li unfla els pulmons; observa a la llunyania un xic corrent. La gota dels llavis baixa fins a la barbeta i desapareix. El xic mira al balcó del segon pis, no hi ha ningú, es gira per anar-se’n. Sent un lleuger colp a l’esquena, es gira, és ella , està allí, amb ell, encara no ha marxat . << Has vingut.>> <<No m’haguera perdonat mai deixar-te marxar>> I es fonen entre una calorosa pluja d’abraçades i besos mentre cauen unes quantes gotes que els banyen, que s’esgolen per les seues cares i que acaben desapareixent de manera clandestina.

El significat dels t'estime

T’estime. Un t’estime és més que unes quantes lletres,  molt més.  T’estime és allò que sents quan unes pessigolles que naixen a la panxa s’expandeixen per tot el cos. Un t’estime és una palpitació, és un senyal. Un t’estime és allò que sents per les persones que t’han donat la vida, allò que sents per eixos amics que mai t’han fallat. Un t’estime són les llàgrimes d’impotència que brollen quan ell se’n va per a no tornar. La sensació de flotar entre els núvols i poder tocar el cel, això també és un t’estime. Un t’estime  és passar-te hores amb eixa persona que no troba consol, abraçar-la i fer-la somriure. T’estime és el somriure que naix només perque et mire o et somriga. T’estime és il·lusió, sentiment, tendresa,  una sensació inexplicable. T’estime és allò pur, que naix del no res, que no es pot controlar, que t’envaeix, que et plena, que et fa volar lliure.  Simplement, t’estime.

Els valencians d'avui

Boom-boom, boom-boom, boom-boom. Ho escoltes? És el bateg del meu cor, del nostre cor.  I, mentre encara bategue, quedarà una raó per lluitar. Per lluitar pel que creiem, pel que sentim i pel que ens queda per sentir. Una raó per a somiar, somiar amb un món lliure. Un món que arrebosse d’esperances i de ganes de lluitar. Lluitar pels sentiments, per la cultura, per la nostra identitat. Identitat que comença a despertar de nou al País Valencià, ja fart de dormir i callar. Fart de viure entre putrefactes, entre un show de farses i mentides. Fart de vestits i bosses de mans “regalades”. Fart de no escoltar la seua llengua. Fart de veure com aquesta es desintegra a poc a poc. Però  no, això no passarà.  Perquè ací estem nosaltres, que lluitarem fins l’últim alé, fins l’últim batec.  No callarem, no descansarem, no ens deixarem oprimir. Portem i portarem ,per sempre ,quatre barres de sang al cor, damunt d’un fons groc, sense cap mena de franja blava.  Aquests som nosaltres, els valencians d’avui, lluitadors i emprenedors, sense ganes de callar, amb ganes de cridar i sempre amb els punys alçats.

I de sobte, eixa cançó.

I de sobte sona eixa cançó. La cançó de sempre. Aquella que t’aborrona, que fa que et tremolen les cames. I si ho penses res té sentit, no el coneixes, saps quatre coses sobre ell, però no pots deixar de pensar-hi . L’únic que heu compartit són dues mirades i un parell de paraules buides però que recordes intensament aquests últims dies. Ganes de veure’l? Sí, i no poques. Res té sentit. Recordes la seua veu? Suau, tendra i que sembla que acaricie? I els seus ulls? Foscos, profunds i on sembla que et perdries per sempre? Records, records i més records. Records que no haurien d’importar-te, que ni tan sols haurien d’existir, ni recórrer la teua ment ara confosa. Què té ell que no té la resta? T’ho has preguntat milers de vegades des de que el vas veure aquell dijous. Per què s’ha introduït així de sobte a la teua ment i es resisteix a sortir-ne? Prefereixes no pensar-hi. Saps que en tornar a topar-te amb ell el tornaràs a mirar i tornaràs a somriure com una idiota, i l’escoltaràs recitar versos amb eixa veu dolça i no podràs evitar somiar amb ell i tornaràs a pensar que t’agradaria ser la raó d’eixes poesies i de les notes que afina en la seua guitarra. I la cançó s’acaba i et decideixes a no pensar més en ell, almenys en els tres segons que tarda en iniciar-se de nou eixa cançó que fa que et tremolen les cames i a la que sempre poses “repeat”.