I de sobte, eixa cançó.

I de sobte sona eixa cançó. La cançó de sempre. Aquella que t’aborrona, que fa que et tremolen les cames. I si ho penses res té sentit, no el coneixes, saps quatre coses sobre ell, però no pots deixar de pensar-hi . L’únic que heu compartit són dues mirades i un parell de paraules buides però que recordes intensament aquests últims dies. Ganes de veure’l? Sí, i no poques. Res té sentit. Recordes la seua veu? Suau, tendra i que sembla que acaricie? I els seus ulls? Foscos, profunds i on sembla que et perdries per sempre? Records, records i més records. Records que no haurien d’importar-te, que ni tan sols haurien d’existir, ni recórrer la teua ment ara confosa. Què té ell que no té la resta? T’ho has preguntat milers de vegades des de que el vas veure aquell dijous. Per què s’ha introduït així de sobte a la teua ment i es resisteix a sortir-ne? Prefereixes no pensar-hi. Saps que en tornar a topar-te amb ell el tornaràs a mirar i tornaràs a somriure com una idiota, i l’escoltaràs recitar versos amb eixa veu dolça i no podràs evitar somiar amb ell i tornaràs a pensar que t’agradaria ser la raó d’eixes poesies i de les notes que afina en la seua guitarra. I la cançó s’acaba i et decideixes a no pensar més en ell, almenys en els tres segons que tarda en iniciar-se de nou eixa cançó que fa que et tremolen les cames i a la que sempre poses “repeat”.