Records de l'àvia

3 setmanes i dos dies sense ella. 

Avui és un dia gris, els núvols banyen el cel i s’expandeixen més enllà de l’horitzó. Pot ser, al mig de la mar estiga produint-se una forta tempesta acompanyada de llamps, trons i unes gotes de pluja que es barregen entre l’aigua salada del mar d’un color fosc, obscur, quasi negre. Però açò li és, més o menys, indiferent. Només li importa que  no estiga allí. On estarà? No ho sap i tampoc li importa. Només vol que estiga allí, a uns quants metres d’ell, i que el sol torne a brillar i que els núvols s’evaporen rebutjant la tempesta fent que la mar embravida torne a ser un suau balanceig d’ones tranquil·les d’un color blau transparent. 

Pot ser semble estúpid, fins i tot incrèdul, que la manca d’una persona li faja veure les coses diferents. Realment, si mira objectivament per la finestra, brilla un sol incandescent que il·lumina el cel blavós el qual s’extén més enllà de la muntanya més llunyana que s’observa des de la finestra de l’habitació. Però tant li fa, ella no està, no està el seu somriure, no estan les històries que li contava de la seua joventut. Recorda com observava les arrugues que li recorrien el rostre i els ulls que mai deixaven de brillar, recordant temps pitjors però plens d’amor, lluita i solidaritat. Recorda quan li contà que molt jove va perdre el seu pare, el qual lluitava en el front republicà a la Guerra Civil, mai no el va poder conèixer. En canvi, ella sempre havia estat feliç. Un dia li explicà, tendrament, com sempre, que perdre a eixes persones que tant estimes no han d’esborrar-te perpètuament el somriure, que ells tornarien a morir de veure com la tristesa envaeix els cors dels que tant han estimat, estimen i estimaran. Després de recordar aquestes paraules, decideix mirar per la finestra, ara subjectivament, i observa el sol incandescent i brillant que li sembla el millor símil de l’esperit i vitalitat de la seua àvia. Mai l’oblidarà. El sol sempre brillarà.