Gotes clandestines

Una gota de pluja s’esgola silenciosa i lentament pel vidre d’una finestra, d’un balcó d’un segon pis , on una xica intenta convèncer el seu cor , sense aconseguir-ho, què ha de marxar, que no té cap altra alternativa, que allí ja no té res. Més lluny, una altra gota de pluja s’esgola entre els cabells d’un jove, que a pesar de la pluja segueix un pas incansable. La gota comença a caure-li pel front, arriba al seu ull dret color caramel i es deté una mil·lèsima de segon.

La gota de la finestra segueix caient. La xica, farta de no poder negar el que li demana el cor, s’alça, aparta  la cortina color beix i obri les portes del balcó. La gota torna a moure’s ja no està a l’ull dret de color caramel sinó que ara descendeix un poc més ràpid fins als llavis del jove, un poc tallats pel fred d’un hivern poc comú.

La xica s’aboca al balcó i respira l’aire gelat que li unfla els pulmons; observa a la llunyania un xic corrent. La gota dels llavis baixa fins a la barbeta i desapareix. El xic mira al balcó del segon pis, no hi ha ningú, es gira per anar-se’n. Sent un lleuger colp a l’esquena, es gira, és ella , està allí, amb ell, encara no ha marxat . << Has vingut.>> <<No m’haguera perdonat mai deixar-te marxar>> I es fonen entre una calorosa pluja d’abraçades i besos mentre cauen unes quantes gotes que els banyen, que s’esgolen per les seues cares i que acaben desapareixent de manera clandestina.