Herois

De petita miraves la televisió, i ,entre altres coses, les sèries d’herois. Sempre disposats a salvar el món dels malvats o salvar la seua estimada. Amb vestits de colors, amb un senyal que els diferenciava i uns superpoders que  els ajudaven a aconseguir tot el que es proposaven.

Ara, uns anys després, t’adones  que estàs rodejada d’herois que no porten capa, que  no poden volar i que no poden  ser invisibles. Aquests herois porten roba de carrer i són anònims. Són aquells que tenen dues feines per a alimentar els seus fills; aquelles persones que moren defenent llibertats prohibides. Les persones que ixen al carrer i es reivindiquen pels seus drets, mostrant les seues ganes de lluitar en contra d’eixos polítics que viuen com a reis mentre ells no arriben a fi de mes, són herois. A aquests herois no els importa que la policia els regale  milers de colps gratuïts perquè no es rendeixen, es curen les ferides i tornen a sortir al carrer, amb la veu més forta i amb més ganes de lluitar.

Aquests herois, no són com els de les sèries. A les sèries, surt a la televisió, i als altres mitjans de comunicació, tot allò que fan pel bé dels ciutadans , mentre als herois del carrer els denominen enemics. No  sé vosaltres, però jo no li trobe la lògica. Els que fan el bé són l’enemic, aleshores  els que fan el mal, què són? Millor no ho escriuré. Doncs sí, en aquest cas, defenc  els enemics, els meus herois són l’enemic. Jo també sóc l’enemic.