València banyada

Encara recorde el dia que ens vam conéixer. Jo amb els cabells més curts i tu tan guapo com sempre. Pluja incandescent que mullava cabells, camals i València sencera. Anava camí de casa, no portava paraigües. Vaig travessar corrents la plaça mentre la pluja s'esgolava per les meues galtes. Una bicicleta vella es va detenir davant meua. Tu, el xic que es pren cada matí un café a la plaça. Ulls d'un marró intens, cabells curts i mullats, com els nostres camals. M'oferires pujar a la teua bicicleta i portar-me on jo desitjara. Et vaig prendre per boig, insistires dolçament, mentre deies que no me'n penediria, vaig pujar. Pel carrer de Cavallers els dos rient sota la pluja, un poc més forta, arribarem al Micalet. Observarem una pintada feta amb sprays de colors : “Un desig. El desig d'escriure llargues cartes, cartes amorosíssimes sense saber què dir ni a quin nom adreçar” . 

Versos d'Estellés als carrers de plata de València. Et vaig preguntar el teu nom, no me'l vas dir. Deies que no calia que sàpiguera el teu nom quan tu ja coneixies el meu. Estranyada i encuriosida et vaig preguntar com ho podies saber. La teua resposta : “Et veig anar tots els dies a treballar, somrient com sempre, portes un llibre de poesies, que de tantes vegades que les has llegides podries recitar de memòria, i no, no sé el teu nom, el vertader, per a mi ets la llum quan aixeque el cap i només hi veig pols. Sóc Xavi i m'agradaria saber , al contrari que el gran Estellés, a quin nom poder adreçar les meues cartes d'amor” “Sóc Estel, i no me'n penedisc d'haver pujat a aquesta bicicleta vella.” 

 Avui, molts anys després, encara recorde el dia que ens vam conéixer.