Tornada.

Passes petites i grans que la porten, a través de la blanca i fonda neu, a un llac gairebé congelat. Ha estat abans ací. Ho recorda vagament. En canvi, l'herba era verda vestida amb milers de flors de colors. Li ve al cap la imatge d'aquell adolescent. Els records li venen com llamps a la seua fosca memòria. L'abraça, la besa, li agafa la mà. Però el seu nom encara és desconegut per a ella per molt que somie amb ell cada nit des que va deixar l'hospital. Camina lentament i es para en un arbre tan alt que sembla arribar al cel nuvolat. Li és tot tan familiar però tan desconegut alhora. Desperta i a la tauleta de nit estan les fotografies de qui se suposa que és la seua família i els seus amics. El metge li havia dit que aniria recuperant la memòria a poc a poc, però feia una setmana que havia tornat a casa després de l'accident i encara no recordava res. És frustrant veure com la gent s'alegra per la seua recuperació i no poder més que articular un “gràcies” per compromís. 

Dos mesos després, solament havia estat capaç de recordar els seus pares que li havien dit que tenia una vida meravellosa i un marit que l'estimava més que res al món. Un marit... Un marit que no recorda i del qual no hi ha una sola fotografia i al qual encara no ha vist ni una sola vegada. Eixa nit, com totes fins eixe moment, va tornar a somiar amb ell; amb l'adolescent dels ulls verds. Encara noo sap si és algú del seu passat o simplement el fragment d'alguna pel·lícula que ha vist en algun moment de la seua vida, però la fa somriure, la fa un poc feliç. L'agafa de la mà i li diu que tot anirà bé, que despertara d'aquest malson. I ella el creu sense dubtar ni un instant en la seua paraula.

Passen els mesos. Segueix anant a parlar amb el metge cada setmana per veure com va avançat en la seua rehabilitació. Ja recorda quasi tots els seus amics i a tota la família propera, ell li diu que és una gran notícia. Decideix contar-li els seus somnis amb l'adolescent d'ulls verds, a qui no es pot llevar del cap, per saber si ell podria dir-li que podia significar.

-No he parat de somiar-lo, és com si fóra la força que m'ha fet eixir endavant aquests mesos en què m'he sentit un poc abandonada.

-Crec que hauràs pogut estar confosa, perduda però no sola i abandonada. He vist com la gent del teu voltant no t'ha deixat sola ni un moment i la prova de tot açò és la teua, més o menys ràpida, recuperació.

-Se suposa que tinc un marit, però no ha estat capaç d'estar capaç al meu costat aquests mesos. No puc deixar de sentir-me un poc abandonada encara que no sàpiga qui és. Tots diuen que m'estima però no està ací.

-Entenc... I el xic dels somnis, el dels ulls verds, que et fa sentir?

-Em fa sentir protegida, és com si em cuidara. No sé si és real o si és un miratge producte de la meua imaginació però sent com si el necessitara a cada instant.

-Un dia ho recordaràs tot, tot tornarà a la normalitat i despertaràs per fi d'aquest malson. T'ho puc assegurar.

Es queda paralitzada. Eixa frase. La mateixa frase que li deia l'adolescent del somni cada nit i la mateixa tendresa en la mirada. Eixos ulls verds... Els mateixos ulls verds del seu somni; emmarcats ara per una cara, ara, un poc més arrugada .

-Com he pogut estar tan cega. Has estat al meu costat sempre Manel. Ara et recorde per què no m'ho has dit en aquests quatre mesos?

-No volia forçar la teua memòria. Sabia que em recordaries, que abans o després alguna connexió faria que em recordares sense sentir-te culpable mentre no ho aconseguies. Mai he perdut l'esperança. Encara que veguera que recordaves a tots menys a mi, mai m'he rendit. Sabia que tornaries. I ací estàs, la meua Maria de sempre.

Inicis

Camina lentament per l'estació. Acaba d'arribar, està cansada després del llarg viatge i el portaequipatge pesa massa com per a seguir portant-lo penjant del braç. Decideix deixar-lo damunt del banc de fusta des del qual es pot observar en primer pla tota l'andana. Seu, amb el braç encara mig dolorit i comença a observar al seu voltant.

A la dreta, en l'altre banquet, una parella d'ancians. La dona ajuda a seure's a l'home, que camina gràcies a un gaiato i que trontolla abans d'aconseguir el seu desitjat insant de repòs. "Gràcies Maria" li diu amablement i ambdós s'endinsen en una conversa que mai ningú coneixeria tal com delaten les seues mirades còmplices.

Un poc més lluny, hi ha una jove amb un bebé.Una xiqueta amb els cabells color cendra i unes petites arracades en forma d'estel. Té els ulls plorosos, feia poc que hauria estat plorant; potser per fam, potser per son. La mare l'engronsa cap als costats suaument mentre li murmura una antiga cançó de bressol que segurament ha heretat inconscientment de sa mare. La xiqueta, a poc a poc, tanca els ulls i s'endinsa en somnis que de major no recordarà.

A l'esquerra, un jove nerviós que no para de mirar el mòbil. Es passa les mans pels cabells cada menys de dos minuts. Mira cap als costats i, decebut, torna a baixar la mirada cap a la pantalla del telèfon.

És el moment de mirar cap al front de mirar al front. Allí està. Per fi. És ell. Camina ràpidament cap a ella. La besa. L'agafa i l'eleva del terra. És l'inici d'una nova vida. Lluny de casa, lluny dels seus però prop d'ell. No pot ser més feliç.

També és l'inici per a la parella d'ancians que han decidit agafar un tren i fer el viatge de noces que no havien pogut tenir.

És l'inici de la mare primerenca que ha aconseguit dormir, per primera vegada, sense esforç, a la seua filla.

És l'inici del xic nerviós que ja no pot estar més tranquil després de veure que la seua germana ha tornat de l'hospital en perfecte estat.

Perquè la vida està plena d'inicis, d'inicis magnífics.

Fantasiar

 No saps ben bé per què però et faria traure un somriure. Et faria oblidar qualsevol altra existència i solament voldries ser al seu costat. El triaries entre mil i una opcions. Eixe esperit inconformista, eixes ganes de lluitar, eixes ganes de fer del món un lloc millor. Compartir les ganes de ser lliures, les ganes de viure en la nostra llengua plenament, les ganes de deixar-nos la veu en els concerts més combatius d'Obrint Pas i les ganes de cantar-nos a l'oïda les dolces cançons de Txarango. Passar-nos les vesprades d'hivern vora el foc mentre ballariem agafats i volariem cap a un món de sensacions. Cada vegada que m'animares a seguir lluitant em faries més forta, més imparable, més jo. Tu, només tu, em faries trobar l'essència de l'amor. Del nostre amor. Un amor que ningú comprendria perquè seria incapaç d'experimentar-lo. Em perd en els teus ulls marró clar cada matí quan em despertes amb els besos més dolços que poden existir. Ens aïllariem del món. M'enlairaries fins l'infinit i aconseguiria agafar la més petita de les estreles. N'hi hauria de més grans però aquesta brillaria més. Seria com nosaltres, petita però vertadera i aniria creixent fins que la seua llum enfosquira aquelles que falsament aparentarien ser més lluminoses. M'he d'acomiadar, no tinc més temps per a seguir fantasiejant i somiar desperta. Tant de bo algun dia compartirem junts aquesta "Dansa del vestit".   

Intents.

Ha passat molt de temps, pensava que mai es retrobarien. O, almenys, no d'aquella manera. Han passat moltes coses des d'aleshores, no totes bones i no totes dolentes. Moltes vivències que contar i moltes altres per recordar el passat. Un passat que havien compartit; que s'havia difuminat amb el pas dels anys però que sempre quedaria guardat en la memòria. Un dels dos havia canviat més que l'altre i les seues vides d'igual manera. No la veia feliç. I encara que no sentira res per ella veure-la d'aquella manera el feria. El mínim que podia fer per ella tampoc estava al seu abast. Escoltar-la, animar-la, donar-li consells que altra gent que no la coneixia amb tanta profunditat no podria donar-li mai. Per moltes coses roïnes que hagueren passat, l'impuls d'ajudar-la era irrefrenable encara que impossible malgrat l'estima que es tenien. No obstant això, intentava fer-la somriure el poc temps que podia durar eixa trobada efímera i inesperada. Mai havia pogut veure malament a cap persona que li importara, ja fóra en el present o en el passat, i no ajudar-la o, almenys, intentar-ho amb totes les seues forces. Veure infeliç i, fins i tot sola, a una persona amb qui havia compartit moments infinits feia que se li trencara una mica el cor. En el comiat li va dir que comptara amb ell sempre que li fóra possible. Tant de bo fóra tan fàcil ajudar-la. Ell sempre hi seria al seu costat, encara que fóra des de la distància. 

Abril,1920

Hui he tornat a pensar en tu. En els teus cabells i en la teua manera de somriure'm. He mirat cap a l'horitzó i no he pogut contemplar l'infinit perquè ha decidit instal·lar-se als teus ulls. Ulls que ara estan lluny i que són impossibles d'atrapar. Ets capaç d'il·luminar el dia més fosc i fer desaparéixer la boira més espessa; però des que has marxat el sol no ix a passejar i els ocellets em priven del seu cant.

Aquestes paraules es quedaran al fons del calaix. Mai les veuràs. Saps que és el millor que podem fer... Negar-ho tot. Tu estàs promesa i jo no puc oferir-te més que inestabilitat, camins de pols i alguna que altra cançó d'amor amanida amb conyac barat.

No li somrius com em somreies a mi; no rius de la mateixa manera. Si les circumstàncies i l'època foren altres seria jo qui t'agafaria de la mà. Seria jo qui t'abraçaria al capvespre i el teu somriure seria tan dolç com sempre.

No sóc capaç d'acomiadar-me. De dir-te adéu de nou i, ara, per sempre. De veure marxar la xiqueta dels meus ulls. De dir-te adéu, a tu em va enamorar el mateix dia que vaig arribar a aquest poble en busca de respostes d'un passat nuvolat. Les respostes no les he trobades però he pogut conéixer el vertader amor, aquell que t'envaeix en els somnis i en la vigília, i tot, gràcies a tu.

Si poguera viure una altra vida, indubtablement i irremeiablement, la viuria amb tu.

Abril, 1920.

Fragment

Feia dos dies que havia enviat el sms a Àlex. No li havia contestat i tampoc l’havia tornat a veure. Potser li havia sentat malament el missatge. Laia no sabia res ,cosa que li semblava estranya, però preferia no preguntar més, més tard o més prompte es trobaria amb Àlex i li preguntaria directament. Va agafar la jaqueta vaquera , eren les deu del matí però feia un dia primaveral; va decidir deixar-la. Va agafar les claus i la bossa de mà que es va comprar a París i va eixir de casa per anar primer a l’hospital i després a treballar. Només eixir del portal va veure un sobre de color roig que portava el seu nom amb lletres de color negre. Li indicava que mirara a la paret blanca de la vorera d’enfront. Aquesta estava plena de gent curiosa mirant que era aquella mena de mural que es dibuixava a la paret. Hi havia cartolines de molts colors diferents, amb alguna cosa escrita, es va apropar per a llegir-les. Anaven totes seguides d’esquerra a dreta i formaven un missatge que li era molt familiar: << Bon dia princesa! He somiat tota la nit amb tu, anàvem al cinema i tu portaves aquell vestit rosa que m’agrada tant, només pense en tu princesa, pense sempre en tu.>>Hi havia un petit paperet adhesiu que posava que es girara, va intentar que el seu cor es tranquil·litzara però no ho aconseguí. Allí estava Àlex, amb una rosa roja a la mà, s’apropava lentament. Li va agafar la mà i la va mirar tendrament als ulls: <<Se m'oblidava dir-te que tinc unes ganes de fer-te l'amor que no et pots ni imaginar. Però això no li ho diré a ningú. Sobretot a tu. Haurien de torturar-me per obligar-me a dir-ho. A dir que vull fer l'amor amb tu. No una vegada solament, sinó milers de vegades. Però a tu no t'ho diré mai. Solament si em tornara boig et diria que faria l'amor amb tu, ací, davant de la teua casa, tota la vida.>>

Tes amis écoutent ce que tu dis, tes meilleurs amis découvrent ce que ne dis pas.

Camina temerosa pels carrers foscos de la ciutat. Les gotes cauen sense saber on van; com ella. El paraigües l'ha tirat en la primera brossa que ha trobat; volia mullar-se. Observa a través de les finestres de la cafeteria, encara ho recorda: café amb llet, sense sucre. Segueix caminant, sent que la miren, porta els cabells per la cintura totalment banyats i el vestit està completament pegat al cos per l'aigua; tant li fa. Pensa mentre la mirada se li perd entre els records. L'havia abandonada, de cop i volta. Sense explicacions. Promeses d'amistat eterna, moltes no, moltíssimes. I ara dos desconeguts. Moments compartits. Salutacions absents. Errors d'ambdues bandes. Disculpes... no totes les necessàries. Segones oportunitats... moltes i alhora cap. Sinceritat... només en coses banals. Havia deixat un buit al seu cor amb el seu comiat però amb el temps les ferides tanquen, cicatritzen, i, a poc a poc, s'obliden. La pluja comença a disminuir. Ha deixat la cafeteria dos carrers més enrere. Decideix tornar amb els primers raigs de sol després de la tempesta; ja sap cap on va. Mira per la finestra, allí estan. Són les persones que han estat a cada segon, en cada llàgrima i en cada somriure. Són les abraçades incondicionals, les besades a les huit del matí i els missatges a mitja nit amb una frase d'ànim. Són les xarrades d'hores i hores fins que  aconsegueixen llevar-se , almenys per un instant, les preocupacions del cap. És l'hora de donar les gràcies a eixes persones i tornar a demanar un café amb llet i sense sucre.

Oblit

De vegades, un instant minúscul trastoca la memòria. Aquesta petita porció de segons és capaç de fer-te recordar moments immensament bons si la sort és la teua companya. En canvi, si el destí no et vol somriure, et venen a la ment la foscor i la inestabilitat dels moments que tant et van robar el son i que havies volgut soterrar per sempre. Tants anys després... Tantes llàgrimes després... Tants malsons després... I ací està de nou, l'obscuritat. És una fosquedat relativa. És opaca pel moment que mimetitza però les seues imatges són clares i nítides com l'aigua més pura.

Cap fet ni cap persona té el dret de fer-te recordar aquells moments d'angoixa, de manca d'aire, de llàgrimes, de desconsol, de nits sense dormir i de dies d'abaixar el cap per no tindre de ganes de mirar cap a endavant. Després d'aquesta revelació sinistra de la memòria sols pots esperar, impacient, la visita,d'una vegada per totes, de l'oblit.

Somni. Desig. Vigília.

Relaxada plàcidament entre llençols blancs, sedosos i rebolicats; decideix abandonar el llit desganada, arrossegant els peus nuus cap a les sabatilles casolanes del mateix color cru de la llenceria que l'havia acompanyada tota la nit anterior. Nit de confusió, de xopets de tequila acompanyats de sal i llima amarga. Nit de records que aconsegueixen ferir l'ànima més altiva i precipita decisions inesperades. Va cap a la calaixera i veu un paperet petit amb un número de telèfon, el llança, no li interessa. Encara té un poc de mal de cap, busca la manta, es tapa les cuixes i els braços desprotegits del fred després d'abandonar el llit. Nit de llums de colors enmig d'una pista de ball, un xic desconegut. Idees confoses. Sentiments clars. L'estimava amb totes les seues forces, l'havia sorprés mirant-la tantes vegades que era impossible recordar-les totes, però, mai arribava el dia en què l'agafara i la besara desesperadament fent-la elevar-se fins als núvols mentre es detenia el temps.

S'abocà als braços del desconegut. Romanç fruit d'una passió efímera i buida que l'havia deixada esmaperduda. El desig del cos no havia aconseguit pal·liar la necessitat de l'ànima. La necessitat de veure's envoltada entre els braços, les cames i les carícies d'aquell que li treia els més sincers somriures i calfreds. D'aquell que amb una mirada podia traslladar-la al més inversemblant dels mons. Torna a perdre's entre els llençols. S'adorm. Somia amb l'instant en què el desig de l'ànima i el cos es fonen i arriba a acaronar una efímera i onírica tranquil·litat ,per ara, impossible d'atrapar.