Tornada.

Passes petites i grans que la porten, a través de la blanca i fonda neu, a un llac gairebé congelat. Ha estat abans ací. Ho recorda vagament. En canvi, l'herba era verda vestida amb milers de flors de colors. Li ve al cap la imatge d'aquell adolescent. Els records li venen com llamps a la seua fosca memòria. L'abraça, la besa, li agafa la mà. Però el seu nom encara és desconegut per a ella per molt que somie amb ell cada nit des que va deixar l'hospital. Camina lentament i es para en un arbre tan alt que sembla arribar al cel nuvolat. Li és tot tan familiar però tan desconegut alhora. Desperta i a la tauleta de nit estan les fotografies de qui se suposa que és la seua família i els seus amics. El metge li havia dit que aniria recuperant la memòria a poc a poc, però feia una setmana que havia tornat a casa després de l'accident i encara no recordava res. És frustrant veure com la gent s'alegra per la seua recuperació i no poder més que articular un “gràcies” per compromís. 

Dos mesos després, solament havia estat capaç de recordar els seus pares que li havien dit que tenia una vida meravellosa i un marit que l'estimava més que res al món. Un marit... Un marit que no recorda i del qual no hi ha una sola fotografia i al qual encara no ha vist ni una sola vegada. Eixa nit, com totes fins eixe moment, va tornar a somiar amb ell; amb l'adolescent dels ulls verds. Encara noo sap si és algú del seu passat o simplement el fragment d'alguna pel·lícula que ha vist en algun moment de la seua vida, però la fa somriure, la fa un poc feliç. L'agafa de la mà i li diu que tot anirà bé, que despertara d'aquest malson. I ella el creu sense dubtar ni un instant en la seua paraula.

Passen els mesos. Segueix anant a parlar amb el metge cada setmana per veure com va avançat en la seua rehabilitació. Ja recorda quasi tots els seus amics i a tota la família propera, ell li diu que és una gran notícia. Decideix contar-li els seus somnis amb l'adolescent d'ulls verds, a qui no es pot llevar del cap, per saber si ell podria dir-li que podia significar.

-No he parat de somiar-lo, és com si fóra la força que m'ha fet eixir endavant aquests mesos en què m'he sentit un poc abandonada.

-Crec que hauràs pogut estar confosa, perduda però no sola i abandonada. He vist com la gent del teu voltant no t'ha deixat sola ni un moment i la prova de tot açò és la teua, més o menys ràpida, recuperació.

-Se suposa que tinc un marit, però no ha estat capaç d'estar capaç al meu costat aquests mesos. No puc deixar de sentir-me un poc abandonada encara que no sàpiga qui és. Tots diuen que m'estima però no està ací.

-Entenc... I el xic dels somnis, el dels ulls verds, que et fa sentir?

-Em fa sentir protegida, és com si em cuidara. No sé si és real o si és un miratge producte de la meua imaginació però sent com si el necessitara a cada instant.

-Un dia ho recordaràs tot, tot tornarà a la normalitat i despertaràs per fi d'aquest malson. T'ho puc assegurar.

Es queda paralitzada. Eixa frase. La mateixa frase que li deia l'adolescent del somni cada nit i la mateixa tendresa en la mirada. Eixos ulls verds... Els mateixos ulls verds del seu somni; emmarcats ara per una cara, ara, un poc més arrugada .

-Com he pogut estar tan cega. Has estat al meu costat sempre Manel. Ara et recorde per què no m'ho has dit en aquests quatre mesos?

-No volia forçar la teua memòria. Sabia que em recordaries, que abans o després alguna connexió faria que em recordares sense sentir-te culpable mentre no ho aconseguies. Mai he perdut l'esperança. Encara que veguera que recordaves a tots menys a mi, mai m'he rendit. Sabia que tornaries. I ací estàs, la meua Maria de sempre.