Intents.

Ha passat molt de temps, pensava que mai es retrobarien. O, almenys, no d'aquella manera. Han passat moltes coses des d'aleshores, no totes bones i no totes dolentes. Moltes vivències que contar i moltes altres per recordar el passat. Un passat que havien compartit; que s'havia difuminat amb el pas dels anys però que sempre quedaria guardat en la memòria. Un dels dos havia canviat més que l'altre i les seues vides d'igual manera. No la veia feliç. I encara que no sentira res per ella veure-la d'aquella manera el feria. El mínim que podia fer per ella tampoc estava al seu abast. Escoltar-la, animar-la, donar-li consells que altra gent que no la coneixia amb tanta profunditat no podria donar-li mai. Per moltes coses roïnes que hagueren passat, l'impuls d'ajudar-la era irrefrenable encara que impossible malgrat l'estima que es tenien. No obstant això, intentava fer-la somriure el poc temps que podia durar eixa trobada efímera i inesperada. Mai havia pogut veure malament a cap persona que li importara, ja fóra en el present o en el passat, i no ajudar-la o, almenys, intentar-ho amb totes les seues forces. Veure infeliç i, fins i tot sola, a una persona amb qui havia compartit moments infinits feia que se li trencara una mica el cor. En el comiat li va dir que comptara amb ell sempre que li fóra possible. Tant de bo fóra tan fàcil ajudar-la. Ell sempre hi seria al seu costat, encara que fóra des de la distància.