Abril,1920

Hui he tornat a pensar en tu. En els teus cabells i en la teua manera de somriure'm. He mirat cap a l'horitzó i no he pogut contemplar l'infinit perquè ha decidit instal·lar-se als teus ulls. Ulls que ara estan lluny i que són impossibles d'atrapar. Ets capaç d'il·luminar el dia més fosc i fer desaparéixer la boira més espessa; però des que has marxat el sol no ix a passejar i els ocellets em priven del seu cant.

Aquestes paraules es quedaran al fons del calaix. Mai les veuràs. Saps que és el millor que podem fer... Negar-ho tot. Tu estàs promesa i jo no puc oferir-te més que inestabilitat, camins de pols i alguna que altra cançó d'amor amanida amb conyac barat.

No li somrius com em somreies a mi; no rius de la mateixa manera. Si les circumstàncies i l'època foren altres seria jo qui t'agafaria de la mà. Seria jo qui t'abraçaria al capvespre i el teu somriure seria tan dolç com sempre.

No sóc capaç d'acomiadar-me. De dir-te adéu de nou i, ara, per sempre. De veure marxar la xiqueta dels meus ulls. De dir-te adéu, a tu em va enamorar el mateix dia que vaig arribar a aquest poble en busca de respostes d'un passat nuvolat. Les respostes no les he trobades però he pogut conéixer el vertader amor, aquell que t'envaeix en els somnis i en la vigília, i tot, gràcies a tu.

Si poguera viure una altra vida, indubtablement i irremeiablement, la viuria amb tu.

Abril, 1920.