Camina
temerosa pels carrers foscos de la ciutat. Les gotes cauen sense
saber on van; com ella. El paraigües l'ha tirat en la primera brossa
que ha trobat; volia mullar-se. Observa a través de les finestres de
la cafeteria, encara ho recorda: café amb llet, sense sucre.
Segueix caminant, sent que la miren, porta els cabells per la cintura
totalment banyats i el vestit està completament pegat al cos per
l'aigua; tant li fa. Pensa mentre la mirada se li perd entre els
records. L'havia abandonada, de cop i volta. Sense explicacions.
Promeses d'amistat eterna, moltes no, moltíssimes. I ara dos
desconeguts. Moments compartits. Salutacions absents. Errors
d'ambdues bandes. Disculpes... no totes les necessàries. Segones
oportunitats... moltes i alhora cap. Sinceritat... només en coses
banals. Havia deixat un buit al seu cor amb el seu comiat però amb
el temps les ferides tanquen, cicatritzen, i, a poc a poc, s'obliden.
La pluja comença a disminuir. Ha deixat la cafeteria dos carrers
més enrere. Decideix tornar amb els primers raigs de sol després de
la tempesta; ja sap cap on va. Mira per la finestra, allí estan. Són les persones que
han estat a cada segon, en cada llàgrima i en cada somriure. Són
les abraçades incondicionals, les besades a les huit del matí i els
missatges a mitja nit amb una frase d'ànim. Són les xarrades
d'hores i hores fins que aconsegueixen llevar-se , almenys per un
instant, les preocupacions del cap. És l'hora de donar les gràcies
a eixes persones i tornar a demanar un café amb llet i sense sucre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario