Records de l'àvia

3 setmanes i dos dies sense ella. 

Avui és un dia gris, els núvols banyen el cel i s’expandeixen més enllà de l’horitzó. Pot ser, al mig de la mar estiga produint-se una forta tempesta acompanyada de llamps, trons i unes gotes de pluja que es barregen entre l’aigua salada del mar d’un color fosc, obscur, quasi negre. Però açò li és, més o menys, indiferent. Només li importa que  no estiga allí. On estarà? No ho sap i tampoc li importa. Només vol que estiga allí, a uns quants metres d’ell, i que el sol torne a brillar i que els núvols s’evaporen rebutjant la tempesta fent que la mar embravida torne a ser un suau balanceig d’ones tranquil·les d’un color blau transparent. 

Pot ser semble estúpid, fins i tot incrèdul, que la manca d’una persona li faja veure les coses diferents. Realment, si mira objectivament per la finestra, brilla un sol incandescent que il·lumina el cel blavós el qual s’extén més enllà de la muntanya més llunyana que s’observa des de la finestra de l’habitació. Però tant li fa, ella no està, no està el seu somriure, no estan les històries que li contava de la seua joventut. Recorda com observava les arrugues que li recorrien el rostre i els ulls que mai deixaven de brillar, recordant temps pitjors però plens d’amor, lluita i solidaritat. Recorda quan li contà que molt jove va perdre el seu pare, el qual lluitava en el front republicà a la Guerra Civil, mai no el va poder conèixer. En canvi, ella sempre havia estat feliç. Un dia li explicà, tendrament, com sempre, que perdre a eixes persones que tant estimes no han d’esborrar-te perpètuament el somriure, que ells tornarien a morir de veure com la tristesa envaeix els cors dels que tant han estimat, estimen i estimaran. Després de recordar aquestes paraules, decideix mirar per la finestra, ara subjectivament, i observa el sol incandescent i brillant que li sembla el millor símil de l’esperit i vitalitat de la seua àvia. Mai l’oblidarà. El sol sempre brillarà.

Música: Sentiment hiperbòlic

-Altra vegada amb la música posada...

-Clar que sí.

-No t’avorreixes.

-No.

-No t’entenc, només és música.

-Com que no m’entens? No entens que m’agrade transportar-me a altres mons i a altres realitats? No entens que amb la música puc flotar?  No entens que cada nota que brolla de l’altaveu, i que  arriba al meu cor, em faça sentir mil sensacions? Alegria, tristesa, desolació, estima, ràbia, ganes de ballar, de sentir-me lliure; sentiments personificats amb unes quantes notes dibuixades als meus pentagrames escrits amb tendresa i coratge.  No entens que cada vegada que agafe la guitarra el meu esperit s’evapora i es solidifica en forma d’acords que acaricien el vent i fan que els ulls em brillen d’emoció? No entens que el so de la dolçaina em faça sentir-me més a prop de la meua terra, de la meua gent?  No entens que al meu avantbraç dret al costat de les meues venes, on bombeja la meua sang,  porte un tatuatge en forma de clau de sol que em fa sentir-me més a prop de la meua inspiració? Crec que si no ets capaç d’entendre el que sent per la música serà impossible que algun dia m’entengues a mi.

Herois

De petita miraves la televisió, i ,entre altres coses, les sèries d’herois. Sempre disposats a salvar el món dels malvats o salvar la seua estimada. Amb vestits de colors, amb un senyal que els diferenciava i uns superpoders que  els ajudaven a aconseguir tot el que es proposaven.

Ara, uns anys després, t’adones  que estàs rodejada d’herois que no porten capa, que  no poden volar i que no poden  ser invisibles. Aquests herois porten roba de carrer i són anònims. Són aquells que tenen dues feines per a alimentar els seus fills; aquelles persones que moren defenent llibertats prohibides. Les persones que ixen al carrer i es reivindiquen pels seus drets, mostrant les seues ganes de lluitar en contra d’eixos polítics que viuen com a reis mentre ells no arriben a fi de mes, són herois. A aquests herois no els importa que la policia els regale  milers de colps gratuïts perquè no es rendeixen, es curen les ferides i tornen a sortir al carrer, amb la veu més forta i amb més ganes de lluitar.

Aquests herois, no són com els de les sèries. A les sèries, surt a la televisió, i als altres mitjans de comunicació, tot allò que fan pel bé dels ciutadans , mentre als herois del carrer els denominen enemics. No  sé vosaltres, però jo no li trobe la lògica. Els que fan el bé són l’enemic, aleshores  els que fan el mal, què són? Millor no ho escriuré. Doncs sí, en aquest cas, defenc  els enemics, els meus herois són l’enemic. Jo també sóc l’enemic.

Gotes clandestines

Una gota de pluja s’esgola silenciosa i lentament pel vidre d’una finestra, d’un balcó d’un segon pis , on una xica intenta convèncer el seu cor , sense aconseguir-ho, què ha de marxar, que no té cap altra alternativa, que allí ja no té res. Més lluny, una altra gota de pluja s’esgola entre els cabells d’un jove, que a pesar de la pluja segueix un pas incansable. La gota comença a caure-li pel front, arriba al seu ull dret color caramel i es deté una mil·lèsima de segon.

La gota de la finestra segueix caient. La xica, farta de no poder negar el que li demana el cor, s’alça, aparta  la cortina color beix i obri les portes del balcó. La gota torna a moure’s ja no està a l’ull dret de color caramel sinó que ara descendeix un poc més ràpid fins als llavis del jove, un poc tallats pel fred d’un hivern poc comú.

La xica s’aboca al balcó i respira l’aire gelat que li unfla els pulmons; observa a la llunyania un xic corrent. La gota dels llavis baixa fins a la barbeta i desapareix. El xic mira al balcó del segon pis, no hi ha ningú, es gira per anar-se’n. Sent un lleuger colp a l’esquena, es gira, és ella , està allí, amb ell, encara no ha marxat . << Has vingut.>> <<No m’haguera perdonat mai deixar-te marxar>> I es fonen entre una calorosa pluja d’abraçades i besos mentre cauen unes quantes gotes que els banyen, que s’esgolen per les seues cares i que acaben desapareixent de manera clandestina.

El significat dels t'estime

T’estime. Un t’estime és més que unes quantes lletres,  molt més.  T’estime és allò que sents quan unes pessigolles que naixen a la panxa s’expandeixen per tot el cos. Un t’estime és una palpitació, és un senyal. Un t’estime és allò que sents per les persones que t’han donat la vida, allò que sents per eixos amics que mai t’han fallat. Un t’estime són les llàgrimes d’impotència que brollen quan ell se’n va per a no tornar. La sensació de flotar entre els núvols i poder tocar el cel, això també és un t’estime. Un t’estime  és passar-te hores amb eixa persona que no troba consol, abraçar-la i fer-la somriure. T’estime és el somriure que naix només perque et mire o et somriga. T’estime és il·lusió, sentiment, tendresa,  una sensació inexplicable. T’estime és allò pur, que naix del no res, que no es pot controlar, que t’envaeix, que et plena, que et fa volar lliure.  Simplement, t’estime.

Els valencians d'avui

Boom-boom, boom-boom, boom-boom. Ho escoltes? És el bateg del meu cor, del nostre cor.  I, mentre encara bategue, quedarà una raó per lluitar. Per lluitar pel que creiem, pel que sentim i pel que ens queda per sentir. Una raó per a somiar, somiar amb un món lliure. Un món que arrebosse d’esperances i de ganes de lluitar. Lluitar pels sentiments, per la cultura, per la nostra identitat. Identitat que comença a despertar de nou al País Valencià, ja fart de dormir i callar. Fart de viure entre putrefactes, entre un show de farses i mentides. Fart de vestits i bosses de mans “regalades”. Fart de no escoltar la seua llengua. Fart de veure com aquesta es desintegra a poc a poc. Però  no, això no passarà.  Perquè ací estem nosaltres, que lluitarem fins l’últim alé, fins l’últim batec.  No callarem, no descansarem, no ens deixarem oprimir. Portem i portarem ,per sempre ,quatre barres de sang al cor, damunt d’un fons groc, sense cap mena de franja blava.  Aquests som nosaltres, els valencians d’avui, lluitadors i emprenedors, sense ganes de callar, amb ganes de cridar i sempre amb els punys alçats.

I de sobte, eixa cançó.

I de sobte sona eixa cançó. La cançó de sempre. Aquella que t’aborrona, que fa que et tremolen les cames. I si ho penses res té sentit, no el coneixes, saps quatre coses sobre ell, però no pots deixar de pensar-hi . L’únic que heu compartit són dues mirades i un parell de paraules buides però que recordes intensament aquests últims dies. Ganes de veure’l? Sí, i no poques. Res té sentit. Recordes la seua veu? Suau, tendra i que sembla que acaricie? I els seus ulls? Foscos, profunds i on sembla que et perdries per sempre? Records, records i més records. Records que no haurien d’importar-te, que ni tan sols haurien d’existir, ni recórrer la teua ment ara confosa. Què té ell que no té la resta? T’ho has preguntat milers de vegades des de que el vas veure aquell dijous. Per què s’ha introduït així de sobte a la teua ment i es resisteix a sortir-ne? Prefereixes no pensar-hi. Saps que en tornar a topar-te amb ell el tornaràs a mirar i tornaràs a somriure com una idiota, i l’escoltaràs recitar versos amb eixa veu dolça i no podràs evitar somiar amb ell i tornaràs a pensar que t’agradaria ser la raó d’eixes poesies i de les notes que afina en la seua guitarra. I la cançó s’acaba i et decideixes a no pensar més en ell, almenys en els tres segons que tarda en iniciar-se de nou eixa cançó que fa que et tremolen les cames i a la que sempre poses “repeat”.