La sang de les cireres

Costera llarga, costosa, esgotadora i amb el ciment desgastat. D'amplària estreta; quasi asfixiant a l'estiu i acollidor de mal vent a l'hivern on sembla que mil oboès i cinc-centes flautes travesseres  discutisquen acaloradament malgrat la gelor de les nits. Cases blanques com el marfil  amb sanefes d'ocellets , floretes o altres subtils detalls però totes amb una gruixuda  porta de fusta rugosa  d'una foscor que ressalta amb la sobrietat de les parets. I al fons del carrer, la font. La font de la infantesa. La font on de petites la nostra innocent llengua assaboria els caramels de tota la vida. Eixos caramels que es venien a la plaça del poble, eixos que exactament no saps ben bé de què fan gust. Potser és sucre morè però del cremat, del que es desfà al paladar i l'aroma et puja per les fosses nasals fins als indrets de la memòria. Al costat dret de la font, una successió de colors. Rosa, roig, blanc, groc. Semblen llums intermitents, fins i tot, un semàfor bucòlic. Però un semàfor no podria olorar tan bé. És una olor tendra, de gespa fresca però amb un toc melós. Em recorda al perfum de la iaia, aquell que es posava quan era més jove, quan encara no vestia de dol. És l'olor de les roses silvestres. Eixes roses on sempre clavàvem la maneta i sempre eixíem amb alguna espina clavada al dit índex fent que la sang, vermella i brillant, s'esgolara lentament per les mans com s'esgola el suc de la cirera madura recentment mossegada. I així passàvem el començament de l'estiu i la fi de la primavera. I a la tardor, les llums intermitents ja no hi eren. La vistositat dels colors desapareixia i els pètals començaven a adquirir el color del pa torrat del desdejuni dels diumenges. Però l'estiu sempre tornava i, de nou, tornàvem a sortir al carrer, al nostre carrer, i tornàvem a gaudir de la sang de les cireres, del sucre cremat en forma de petit caramel i de les llums intermitents.

Més que persones.

Hi ha persones que venen. Persones que se'n van. Persones que coneixes molt bé i d'altres que no coneixeràs mai. Cada persona és un món, o això diuen. I amb cada persona ens endinsem en una terra, en un món, en una galàxia diferent.

Diferent. Diferent com tu. Per què tu? No ho sé. No tens res de diferent: dues cames, dos ulls, un nas, una boca... Eixes dues cames que mous de dalt a baix tant si estàs nerviós com si estàs veient la teua pel·lícula preferida. Sí, eixa del guerrer el nom del qual mai no recorde. I els ulls? Més que els ulls és la mirada. Com em mires quan dic alguna estupidesa o com alces la cella quan faig alguna cosa que, segons tu, no és políticament correcta. A eixa mirada se li suma el teu somriure. Eixe mig somriure meitat serè, meitat juganer. Però tot açò no et fa diferent. Poden haver milers de persones al món que moguen les cames, que alcen les celles i que tinguen un somriure partit. Tu ets diferent perquè em fas sentir diferent. Sí, ja sé que és una frase clixé que Quim Monzó prompte desfaria en algun dels seus relats amb la seua contundent contemporaneïtat. Sí, ja sé que no és objectiu. També sé que,encara que no m'ho semble, el temps passa a la mateixa velocitat quan estic amb tu que quan estic a la sala del dentista. Però em fas sentir un poc més viva. Un poc més lliure. Un poc més jo perquè al mateix temps tinc un poc de tu. I tal com diuen uns grans músics, he tornat a somiar perquè quan aparegueres vas entendre el meu món sense preguntar. Una història, una sensació que tothom podria compartir en algun moment de la seua vida.

I per això tots som diferents i alhora tan iguals. Perquè cadascú de nosaltres fa que un altra persona es pregunte què vol dir ser normal. Perquè cadascú de nosaltres fa que algú tanque els ulls amb ganes de repetir-ho a l'endemà. Perquè aconseguim complicitat. Perquè entre tots ens fem sentir humans més enllà de ser simplement persones.

Sant Gatxo: "Un poc de tu" i "Diferent"

                                              https://www.youtube.com/watch?v=GSV1aFPpNgM

Memòries en si bemoll

Ha estat caminant durant hores sota la incessant pluja que mulla els carrers de la ciutat. Ha sortit sense paraigües, tant li fa. Passa per davant d'aquella cafeteria, encara ho recorda: café amb llet, sense sucre. Uns anys enrere havien agafat la bicicleta després de berenar i, durant una vesprada obscura, semblant a la de hui, havien anat pel carrer de Cavallers fins arribar al Micalet. Allí la va besar per primera vegada, sobtadament i irremeiablement, d'una manera més que tendra. D'això fa ara trenta anys. La pluja comença a ser cada vegada menys forta i un raig de llum llunyà crea petits arcs de Sant Martí en els tolls que ella, solitària, intenta esquivar. Busca, melancòlica, la clau mig rovellada entre les butxaques de l'abric esguitat per petites gotes cristal·lines. En aquell portal li havia demanat vint-i-cinc anys enrere que fóra, per sempre més, la seua companya en la vida o com ell havia dit: “La pau en els dies tempestuosos, el contrapunt dins l'harmonia, la nota que destaque als meus pentagrames. Tot això series si acceptares viure una vida senzilla amb aquest modest músic el major objectiu del qual seria simplement fer-te feliç.” Inconscientment acaricia suaument amb el polze l'anell de plata que porta al dit anular. Sense poder ni voler evitar-ho, una llàgrima se li esvara des dels seus ulls blaus fins als llavis rosats que, tremolosos, intenten contindre els sentiments del seu cor trencadís. Camina lentament fins al saló. Allí està. L'Steinway. En aquella habitació hi havien passat milers d'hores junts.Ell practicant per als seus recitals i ella intentant aprendre petites peces o, simplement, deixant-se emportar per les melodies mentre intentava continuar amb la seua novel·la. Lleva el llençol que cobreix el piano, seu a la banqueta, posa els peus als pedals i, impassible, col·loca les mans sobre el teclat: si bemoll, do, re i comença tocar. És la seua última peça. La peça inacabada. L'havia començada feia quatre anys però, dos anys després, l'atzar va fer que la malaltia arribara a les seues vides. Una malaltia que, a poc a poc, va anar apagant la seua existència i va anar emmudint la casa fins que el silenci es va establir rotundament després del seu comiat definitiu. Després de la seua mort havia buidat la casa, solament havia deixat l'Steinway. Ara, tres anys després d'aquell fatídic dia, ha decidit tornar a la llar que havia vist créixer els seus fills i que, en certa manera, també els havia vist créixer a ells. Volia tocar aquell piano per última vegada, recordar-lo amb llàgrimes als ulls mentre escoltava per última vegada la melodia inacabada. Aquell piano tenia un nou amo, el millor amo que el seu marit mai haguera imaginat, el seu nét, a qui mai coneixeria però portaria el seu nom, Miquel.

El que sempre havíem volgut

Sempre havíem volgut un amor digne de les millors històries mai escoltades. Un amor feroç i devastador com el dels <<amants>> d'Estellés. Un amor dolç com el que canta Miquel Martí i Pol a la seua <<estimada Marta>>.Un amor que ens portara a l'infinit i ens fera diferent de tothom. Un amor que amb solament amb una mirada fóra capaç d'enderrocar la més ferma de les barricades. Un amor revolucionari que ens fera volar fins la llibertat deixant enrere la por del present. Un amor com el dels trobadors capaç de perdurar més enllà de la negra i fosca mort. Un amor que en la distància és només les ganes de tornar a estar junts i no el primer pas cap a l'oblit. Un amor que, encara que nafre, siga la nostra única cura. Un amor que ens acompanye nit i dia. Un amor que ens porte llàgrimes d'impotència per no poder deixar de ser egoistes per ser incapaços de deixar de somriure a cada segon de cada instant. Un amor que sabem que a hores d'ara és impossible. Un amor feble que es troba entre la vida i la mort. Un amor feréstec que corre els risc de trencar-se en miler de trossets com el <<mirall>> de Rodoreda.

Potser algun dia podrem gaudir d'aquest amor que sempre havíem volgut i que no tindria res a envejar a les velles històries que junts inventàvem durant els capvespres d'un hivern no molt llunyà.

Per a tu

Et despertes un dia i saps que ja no estarà a l'altra banda del telèfon, que ja no et despertaràs amb el seu <<Bon dia>> i ja no et gitaras amb el  <<Bona nit, bonica>> que et treia l'últim somriure del dia. Cada vesprada et torna la nostàlgia de dies millors on les hores no eren suficients per contar-vos confidències o simplement compartir fets quotidians i banals. Ara, solament queda el record dels moments compartits, els somnis perduts i una pel·lícula que sempre et portarà el seu regust, els seus cabells inconfusibles, els seus ulls brillants i el contacte de la seua pell suau.

Sempre havies volgut dedicar-li un escrit però mai trobaves les paraules per expressar la revolució inexplicable que t'havia fet experimentar en qüestió de setmanes. Des del moment en què el somni es va evaporar sempre havies volgut escriure-li unes paraules de comiat, tendres i sinceres. Ara, temps després, t'acomiades amb un <<fins prompte>> sabent que sempre que mires la teua pel·lícula preferida el recordaràs tendrament, a ell i als moments viscuts, i sabent que un somriure es desdibuixarà al teu rostre en senyal de l'estima que un dia vau compartir i que romandrà en la memòria per sempre.

Tornada.

Passes petites i grans que la porten, a través de la blanca i fonda neu, a un llac gairebé congelat. Ha estat abans ací. Ho recorda vagament. En canvi, l'herba era verda vestida amb milers de flors de colors. Li ve al cap la imatge d'aquell adolescent. Els records li venen com llamps a la seua fosca memòria. L'abraça, la besa, li agafa la mà. Però el seu nom encara és desconegut per a ella per molt que somie amb ell cada nit des que va deixar l'hospital. Camina lentament i es para en un arbre tan alt que sembla arribar al cel nuvolat. Li és tot tan familiar però tan desconegut alhora. Desperta i a la tauleta de nit estan les fotografies de qui se suposa que és la seua família i els seus amics. El metge li havia dit que aniria recuperant la memòria a poc a poc, però feia una setmana que havia tornat a casa després de l'accident i encara no recordava res. És frustrant veure com la gent s'alegra per la seua recuperació i no poder més que articular un “gràcies” per compromís. 

Dos mesos després, solament havia estat capaç de recordar els seus pares que li havien dit que tenia una vida meravellosa i un marit que l'estimava més que res al món. Un marit... Un marit que no recorda i del qual no hi ha una sola fotografia i al qual encara no ha vist ni una sola vegada. Eixa nit, com totes fins eixe moment, va tornar a somiar amb ell; amb l'adolescent dels ulls verds. Encara noo sap si és algú del seu passat o simplement el fragment d'alguna pel·lícula que ha vist en algun moment de la seua vida, però la fa somriure, la fa un poc feliç. L'agafa de la mà i li diu que tot anirà bé, que despertara d'aquest malson. I ella el creu sense dubtar ni un instant en la seua paraula.

Passen els mesos. Segueix anant a parlar amb el metge cada setmana per veure com va avançat en la seua rehabilitació. Ja recorda quasi tots els seus amics i a tota la família propera, ell li diu que és una gran notícia. Decideix contar-li els seus somnis amb l'adolescent d'ulls verds, a qui no es pot llevar del cap, per saber si ell podria dir-li que podia significar.

-No he parat de somiar-lo, és com si fóra la força que m'ha fet eixir endavant aquests mesos en què m'he sentit un poc abandonada.

-Crec que hauràs pogut estar confosa, perduda però no sola i abandonada. He vist com la gent del teu voltant no t'ha deixat sola ni un moment i la prova de tot açò és la teua, més o menys ràpida, recuperació.

-Se suposa que tinc un marit, però no ha estat capaç d'estar capaç al meu costat aquests mesos. No puc deixar de sentir-me un poc abandonada encara que no sàpiga qui és. Tots diuen que m'estima però no està ací.

-Entenc... I el xic dels somnis, el dels ulls verds, que et fa sentir?

-Em fa sentir protegida, és com si em cuidara. No sé si és real o si és un miratge producte de la meua imaginació però sent com si el necessitara a cada instant.

-Un dia ho recordaràs tot, tot tornarà a la normalitat i despertaràs per fi d'aquest malson. T'ho puc assegurar.

Es queda paralitzada. Eixa frase. La mateixa frase que li deia l'adolescent del somni cada nit i la mateixa tendresa en la mirada. Eixos ulls verds... Els mateixos ulls verds del seu somni; emmarcats ara per una cara, ara, un poc més arrugada .

-Com he pogut estar tan cega. Has estat al meu costat sempre Manel. Ara et recorde per què no m'ho has dit en aquests quatre mesos?

-No volia forçar la teua memòria. Sabia que em recordaries, que abans o després alguna connexió faria que em recordares sense sentir-te culpable mentre no ho aconseguies. Mai he perdut l'esperança. Encara que veguera que recordaves a tots menys a mi, mai m'he rendit. Sabia que tornaries. I ací estàs, la meua Maria de sempre.

Inicis

Camina lentament per l'estació. Acaba d'arribar, està cansada després del llarg viatge i el portaequipatge pesa massa com per a seguir portant-lo penjant del braç. Decideix deixar-lo damunt del banc de fusta des del qual es pot observar en primer pla tota l'andana. Seu, amb el braç encara mig dolorit i comença a observar al seu voltant.

A la dreta, en l'altre banquet, una parella d'ancians. La dona ajuda a seure's a l'home, que camina gràcies a un gaiato i que trontolla abans d'aconseguir el seu desitjat insant de repòs. "Gràcies Maria" li diu amablement i ambdós s'endinsen en una conversa que mai ningú coneixeria tal com delaten les seues mirades còmplices.

Un poc més lluny, hi ha una jove amb un bebé.Una xiqueta amb els cabells color cendra i unes petites arracades en forma d'estel. Té els ulls plorosos, feia poc que hauria estat plorant; potser per fam, potser per son. La mare l'engronsa cap als costats suaument mentre li murmura una antiga cançó de bressol que segurament ha heretat inconscientment de sa mare. La xiqueta, a poc a poc, tanca els ulls i s'endinsa en somnis que de major no recordarà.

A l'esquerra, un jove nerviós que no para de mirar el mòbil. Es passa les mans pels cabells cada menys de dos minuts. Mira cap als costats i, decebut, torna a baixar la mirada cap a la pantalla del telèfon.

És el moment de mirar cap al front de mirar al front. Allí està. Per fi. És ell. Camina ràpidament cap a ella. La besa. L'agafa i l'eleva del terra. És l'inici d'una nova vida. Lluny de casa, lluny dels seus però prop d'ell. No pot ser més feliç.

També és l'inici per a la parella d'ancians que han decidit agafar un tren i fer el viatge de noces que no havien pogut tenir.

És l'inici de la mare primerenca que ha aconseguit dormir, per primera vegada, sense esforç, a la seua filla.

És l'inici del xic nerviós que ja no pot estar més tranquil després de veure que la seua germana ha tornat de l'hospital en perfecte estat.

Perquè la vida està plena d'inicis, d'inicis magnífics.