Memòries en si bemoll

Ha estat caminant durant hores sota la incessant pluja que mulla els carrers de la ciutat. Ha sortit sense paraigües, tant li fa. Passa per davant d'aquella cafeteria, encara ho recorda: café amb llet, sense sucre. Uns anys enrere havien agafat la bicicleta després de berenar i, durant una vesprada obscura, semblant a la de hui, havien anat pel carrer de Cavallers fins arribar al Micalet. Allí la va besar per primera vegada, sobtadament i irremeiablement, d'una manera més que tendra. D'això fa ara trenta anys. La pluja comença a ser cada vegada menys forta i un raig de llum llunyà crea petits arcs de Sant Martí en els tolls que ella, solitària, intenta esquivar. Busca, melancòlica, la clau mig rovellada entre les butxaques de l'abric esguitat per petites gotes cristal·lines. En aquell portal li havia demanat vint-i-cinc anys enrere que fóra, per sempre més, la seua companya en la vida o com ell havia dit: “La pau en els dies tempestuosos, el contrapunt dins l'harmonia, la nota que destaque als meus pentagrames. Tot això series si acceptares viure una vida senzilla amb aquest modest músic el major objectiu del qual seria simplement fer-te feliç.” Inconscientment acaricia suaument amb el polze l'anell de plata que porta al dit anular. Sense poder ni voler evitar-ho, una llàgrima se li esvara des dels seus ulls blaus fins als llavis rosats que, tremolosos, intenten contindre els sentiments del seu cor trencadís. Camina lentament fins al saló. Allí està. L'Steinway. En aquella habitació hi havien passat milers d'hores junts.Ell practicant per als seus recitals i ella intentant aprendre petites peces o, simplement, deixant-se emportar per les melodies mentre intentava continuar amb la seua novel·la. Lleva el llençol que cobreix el piano, seu a la banqueta, posa els peus als pedals i, impassible, col·loca les mans sobre el teclat: si bemoll, do, re i comença tocar. És la seua última peça. La peça inacabada. L'havia començada feia quatre anys però, dos anys després, l'atzar va fer que la malaltia arribara a les seues vides. Una malaltia que, a poc a poc, va anar apagant la seua existència i va anar emmudint la casa fins que el silenci es va establir rotundament després del seu comiat definitiu. Després de la seua mort havia buidat la casa, solament havia deixat l'Steinway. Ara, tres anys després d'aquell fatídic dia, ha decidit tornar a la llar que havia vist créixer els seus fills i que, en certa manera, també els havia vist créixer a ells. Volia tocar aquell piano per última vegada, recordar-lo amb llàgrimes als ulls mentre escoltava per última vegada la melodia inacabada. Aquell piano tenia un nou amo, el millor amo que el seu marit mai haguera imaginat, el seu nét, a qui mai coneixeria però portaria el seu nom, Miquel.