El que sempre havíem volgut

Sempre havíem volgut un amor digne de les millors històries mai escoltades. Un amor feroç i devastador com el dels <<amants>> d'Estellés. Un amor dolç com el que canta Miquel Martí i Pol a la seua <<estimada Marta>>.Un amor que ens portara a l'infinit i ens fera diferent de tothom. Un amor que amb solament amb una mirada fóra capaç d'enderrocar la més ferma de les barricades. Un amor revolucionari que ens fera volar fins la llibertat deixant enrere la por del present. Un amor com el dels trobadors capaç de perdurar més enllà de la negra i fosca mort. Un amor que en la distància és només les ganes de tornar a estar junts i no el primer pas cap a l'oblit. Un amor que, encara que nafre, siga la nostra única cura. Un amor que ens acompanye nit i dia. Un amor que ens porte llàgrimes d'impotència per no poder deixar de ser egoistes per ser incapaços de deixar de somriure a cada segon de cada instant. Un amor que sabem que a hores d'ara és impossible. Un amor feble que es troba entre la vida i la mort. Un amor feréstec que corre els risc de trencar-se en miler de trossets com el <<mirall>> de Rodoreda.

Potser algun dia podrem gaudir d'aquest amor que sempre havíem volgut i que no tindria res a envejar a les velles històries que junts inventàvem durant els capvespres d'un hivern no molt llunyà.