La sang de les cireres

Costera llarga, costosa, esgotadora i amb el ciment desgastat. D'amplària estreta; quasi asfixiant a l'estiu i acollidor de mal vent a l'hivern on sembla que mil oboès i cinc-centes flautes travesseres  discutisquen acaloradament malgrat la gelor de les nits. Cases blanques com el marfil  amb sanefes d'ocellets , floretes o altres subtils detalls però totes amb una gruixuda  porta de fusta rugosa  d'una foscor que ressalta amb la sobrietat de les parets. I al fons del carrer, la font. La font de la infantesa. La font on de petites la nostra innocent llengua assaboria els caramels de tota la vida. Eixos caramels que es venien a la plaça del poble, eixos que exactament no saps ben bé de què fan gust. Potser és sucre morè però del cremat, del que es desfà al paladar i l'aroma et puja per les fosses nasals fins als indrets de la memòria. Al costat dret de la font, una successió de colors. Rosa, roig, blanc, groc. Semblen llums intermitents, fins i tot, un semàfor bucòlic. Però un semàfor no podria olorar tan bé. És una olor tendra, de gespa fresca però amb un toc melós. Em recorda al perfum de la iaia, aquell que es posava quan era més jove, quan encara no vestia de dol. És l'olor de les roses silvestres. Eixes roses on sempre clavàvem la maneta i sempre eixíem amb alguna espina clavada al dit índex fent que la sang, vermella i brillant, s'esgolara lentament per les mans com s'esgola el suc de la cirera madura recentment mossegada. I així passàvem el començament de l'estiu i la fi de la primavera. I a la tardor, les llums intermitents ja no hi eren. La vistositat dels colors desapareixia i els pètals començaven a adquirir el color del pa torrat del desdejuni dels diumenges. Però l'estiu sempre tornava i, de nou, tornàvem a sortir al carrer, al nostre carrer, i tornàvem a gaudir de la sang de les cireres, del sucre cremat en forma de petit caramel i de les llums intermitents.