Més que persones.

Hi ha persones que venen. Persones que se'n van. Persones que coneixes molt bé i d'altres que no coneixeràs mai. Cada persona és un món, o això diuen. I amb cada persona ens endinsem en una terra, en un món, en una galàxia diferent.

Diferent. Diferent com tu. Per què tu? No ho sé. No tens res de diferent: dues cames, dos ulls, un nas, una boca... Eixes dues cames que mous de dalt a baix tant si estàs nerviós com si estàs veient la teua pel·lícula preferida. Sí, eixa del guerrer el nom del qual mai no recorde. I els ulls? Més que els ulls és la mirada. Com em mires quan dic alguna estupidesa o com alces la cella quan faig alguna cosa que, segons tu, no és políticament correcta. A eixa mirada se li suma el teu somriure. Eixe mig somriure meitat serè, meitat juganer. Però tot açò no et fa diferent. Poden haver milers de persones al món que moguen les cames, que alcen les celles i que tinguen un somriure partit. Tu ets diferent perquè em fas sentir diferent. Sí, ja sé que és una frase clixé que Quim Monzó prompte desfaria en algun dels seus relats amb la seua contundent contemporaneïtat. Sí, ja sé que no és objectiu. També sé que,encara que no m'ho semble, el temps passa a la mateixa velocitat quan estic amb tu que quan estic a la sala del dentista. Però em fas sentir un poc més viva. Un poc més lliure. Un poc més jo perquè al mateix temps tinc un poc de tu. I tal com diuen uns grans músics, he tornat a somiar perquè quan aparegueres vas entendre el meu món sense preguntar. Una història, una sensació que tothom podria compartir en algun moment de la seua vida.

I per això tots som diferents i alhora tan iguals. Perquè cadascú de nosaltres fa que un altra persona es pregunte què vol dir ser normal. Perquè cadascú de nosaltres fa que algú tanque els ulls amb ganes de repetir-ho a l'endemà. Perquè aconseguim complicitat. Perquè entre tots ens fem sentir humans més enllà de ser simplement persones.

Sant Gatxo: "Un poc de tu" i "Diferent"

                                              https://www.youtube.com/watch?v=GSV1aFPpNgM

Memòries en si bemoll

Ha estat caminant durant hores sota la incessant pluja que mulla els carrers de la ciutat. Ha sortit sense paraigües, tant li fa. Passa per davant d'aquella cafeteria, encara ho recorda: café amb llet, sense sucre. Uns anys enrere havien agafat la bicicleta després de berenar i, durant una vesprada obscura, semblant a la de hui, havien anat pel carrer de Cavallers fins arribar al Micalet. Allí la va besar per primera vegada, sobtadament i irremeiablement, d'una manera més que tendra. D'això fa ara trenta anys. La pluja comença a ser cada vegada menys forta i un raig de llum llunyà crea petits arcs de Sant Martí en els tolls que ella, solitària, intenta esquivar. Busca, melancòlica, la clau mig rovellada entre les butxaques de l'abric esguitat per petites gotes cristal·lines. En aquell portal li havia demanat vint-i-cinc anys enrere que fóra, per sempre més, la seua companya en la vida o com ell havia dit: “La pau en els dies tempestuosos, el contrapunt dins l'harmonia, la nota que destaque als meus pentagrames. Tot això series si acceptares viure una vida senzilla amb aquest modest músic el major objectiu del qual seria simplement fer-te feliç.” Inconscientment acaricia suaument amb el polze l'anell de plata que porta al dit anular. Sense poder ni voler evitar-ho, una llàgrima se li esvara des dels seus ulls blaus fins als llavis rosats que, tremolosos, intenten contindre els sentiments del seu cor trencadís. Camina lentament fins al saló. Allí està. L'Steinway. En aquella habitació hi havien passat milers d'hores junts.Ell practicant per als seus recitals i ella intentant aprendre petites peces o, simplement, deixant-se emportar per les melodies mentre intentava continuar amb la seua novel·la. Lleva el llençol que cobreix el piano, seu a la banqueta, posa els peus als pedals i, impassible, col·loca les mans sobre el teclat: si bemoll, do, re i comença tocar. És la seua última peça. La peça inacabada. L'havia començada feia quatre anys però, dos anys després, l'atzar va fer que la malaltia arribara a les seues vides. Una malaltia que, a poc a poc, va anar apagant la seua existència i va anar emmudint la casa fins que el silenci es va establir rotundament després del seu comiat definitiu. Després de la seua mort havia buidat la casa, solament havia deixat l'Steinway. Ara, tres anys després d'aquell fatídic dia, ha decidit tornar a la llar que havia vist créixer els seus fills i que, en certa manera, també els havia vist créixer a ells. Volia tocar aquell piano per última vegada, recordar-lo amb llàgrimes als ulls mentre escoltava per última vegada la melodia inacabada. Aquell piano tenia un nou amo, el millor amo que el seu marit mai haguera imaginat, el seu nét, a qui mai coneixeria però portaria el seu nom, Miquel.

El que sempre havíem volgut

Sempre havíem volgut un amor digne de les millors històries mai escoltades. Un amor feroç i devastador com el dels <<amants>> d'Estellés. Un amor dolç com el que canta Miquel Martí i Pol a la seua <<estimada Marta>>.Un amor que ens portara a l'infinit i ens fera diferent de tothom. Un amor que amb solament amb una mirada fóra capaç d'enderrocar la més ferma de les barricades. Un amor revolucionari que ens fera volar fins la llibertat deixant enrere la por del present. Un amor com el dels trobadors capaç de perdurar més enllà de la negra i fosca mort. Un amor que en la distància és només les ganes de tornar a estar junts i no el primer pas cap a l'oblit. Un amor que, encara que nafre, siga la nostra única cura. Un amor que ens acompanye nit i dia. Un amor que ens porte llàgrimes d'impotència per no poder deixar de ser egoistes per ser incapaços de deixar de somriure a cada segon de cada instant. Un amor que sabem que a hores d'ara és impossible. Un amor feble que es troba entre la vida i la mort. Un amor feréstec que corre els risc de trencar-se en miler de trossets com el <<mirall>> de Rodoreda.

Potser algun dia podrem gaudir d'aquest amor que sempre havíem volgut i que no tindria res a envejar a les velles històries que junts inventàvem durant els capvespres d'un hivern no molt llunyà.

Per a tu

Et despertes un dia i saps que ja no estarà a l'altra banda del telèfon, que ja no et despertaràs amb el seu <<Bon dia>> i ja no et gitaras amb el  <<Bona nit, bonica>> que et treia l'últim somriure del dia. Cada vesprada et torna la nostàlgia de dies millors on les hores no eren suficients per contar-vos confidències o simplement compartir fets quotidians i banals. Ara, solament queda el record dels moments compartits, els somnis perduts i una pel·lícula que sempre et portarà el seu regust, els seus cabells inconfusibles, els seus ulls brillants i el contacte de la seua pell suau.

Sempre havies volgut dedicar-li un escrit però mai trobaves les paraules per expressar la revolució inexplicable que t'havia fet experimentar en qüestió de setmanes. Des del moment en què el somni es va evaporar sempre havies volgut escriure-li unes paraules de comiat, tendres i sinceres. Ara, temps després, t'acomiades amb un <<fins prompte>> sabent que sempre que mires la teua pel·lícula preferida el recordaràs tendrament, a ell i als moments viscuts, i sabent que un somriure es desdibuixarà al teu rostre en senyal de l'estima que un dia vau compartir i que romandrà en la memòria per sempre.