Sempre
havíem volgut un amor digne de les millors històries mai
escoltades. Un amor feroç i devastador
com el dels <<amants>> d'Estellés. Un amor dolç
com el que canta Miquel Martí i Pol a la seua <<estimada
Marta>>.Un amor que ens portara a l'infinit i ens fera diferent
de tothom. Un amor que amb solament amb una mirada fóra capaç
d'enderrocar la més ferma de les barricades. Un amor revolucionari
que ens fera volar fins la llibertat deixant enrere la por del
present. Un amor com el dels trobadors capaç de perdurar més enllà
de la negra i fosca mort. Un amor que en la distància és només les
ganes de tornar a estar junts i no el primer pas cap a l'oblit. Un
amor que, encara que nafre, siga la nostra única cura. Un amor que
ens acompanye nit i dia. Un amor que ens porte llàgrimes
d'impotència per no poder deixar de ser egoistes per ser incapaços
de deixar de somriure a cada segon de cada instant. Un amor que sabem
que a hores d'ara és impossible. Un amor feble que es troba entre la
vida i la mort. Un amor feréstec que corre els risc de trencar-se en
miler de trossets com el <<mirall>> de Rodoreda.
Potser
algun dia podrem gaudir d'aquest amor que sempre havíem volgut i que
no tindria res a
envejar a les velles històries que junts inventàvem durant els
capvespres d'un hivern no molt llunyà.
