Fragment

Feia dos dies que havia enviat el sms a Àlex. No li havia contestat i tampoc l’havia tornat a veure. Potser li havia sentat malament el missatge. Laia no sabia res ,cosa que li semblava estranya, però preferia no preguntar més, més tard o més prompte es trobaria amb Àlex i li preguntaria directament. Va agafar la jaqueta vaquera , eren les deu del matí però feia un dia primaveral; va decidir deixar-la. Va agafar les claus i la bossa de mà que es va comprar a París i va eixir de casa per anar primer a l’hospital i després a treballar. Només eixir del portal va veure un sobre de color roig que portava el seu nom amb lletres de color negre. Li indicava que mirara a la paret blanca de la vorera d’enfront. Aquesta estava plena de gent curiosa mirant que era aquella mena de mural que es dibuixava a la paret. Hi havia cartolines de molts colors diferents, amb alguna cosa escrita, es va apropar per a llegir-les. Anaven totes seguides d’esquerra a dreta i formaven un missatge que li era molt familiar: << Bon dia princesa! He somiat tota la nit amb tu, anàvem al cinema i tu portaves aquell vestit rosa que m’agrada tant, només pense en tu princesa, pense sempre en tu.>>Hi havia un petit paperet adhesiu que posava que es girara, va intentar que el seu cor es tranquil·litzara però no ho aconseguí. Allí estava Àlex, amb una rosa roja a la mà, s’apropava lentament. Li va agafar la mà i la va mirar tendrament als ulls: <<Se m'oblidava dir-te que tinc unes ganes de fer-te l'amor que no et pots ni imaginar. Però això no li ho diré a ningú. Sobretot a tu. Haurien de torturar-me per obligar-me a dir-ho. A dir que vull fer l'amor amb tu. No una vegada solament, sinó milers de vegades. Però a tu no t'ho diré mai. Solament si em tornara boig et diria que faria l'amor amb tu, ací, davant de la teua casa, tota la vida.>>

Tes amis écoutent ce que tu dis, tes meilleurs amis découvrent ce que ne dis pas.

Camina temerosa pels carrers foscos de la ciutat. Les gotes cauen sense saber on van; com ella. El paraigües l'ha tirat en la primera brossa que ha trobat; volia mullar-se. Observa a través de les finestres de la cafeteria, encara ho recorda: café amb llet, sense sucre. Segueix caminant, sent que la miren, porta els cabells per la cintura totalment banyats i el vestit està completament pegat al cos per l'aigua; tant li fa. Pensa mentre la mirada se li perd entre els records. L'havia abandonada, de cop i volta. Sense explicacions. Promeses d'amistat eterna, moltes no, moltíssimes. I ara dos desconeguts. Moments compartits. Salutacions absents. Errors d'ambdues bandes. Disculpes... no totes les necessàries. Segones oportunitats... moltes i alhora cap. Sinceritat... només en coses banals. Havia deixat un buit al seu cor amb el seu comiat però amb el temps les ferides tanquen, cicatritzen, i, a poc a poc, s'obliden. La pluja comença a disminuir. Ha deixat la cafeteria dos carrers més enrere. Decideix tornar amb els primers raigs de sol després de la tempesta; ja sap cap on va. Mira per la finestra, allí estan. Són les persones que han estat a cada segon, en cada llàgrima i en cada somriure. Són les abraçades incondicionals, les besades a les huit del matí i els missatges a mitja nit amb una frase d'ànim. Són les xarrades d'hores i hores fins que  aconsegueixen llevar-se , almenys per un instant, les preocupacions del cap. És l'hora de donar les gràcies a eixes persones i tornar a demanar un café amb llet i sense sucre.