Costera llarga, costosa, esgotadora i amb el ciment
desgastat. D'amplària estreta; quasi asfixiant a l'estiu i acollidor de mal
vent a l'hivern on sembla que mil oboès i cinc-centes flautes travesseres discutisquen acaloradament malgrat la gelor
de les nits. Cases blanques com el marfil
amb sanefes d'ocellets , floretes o altres subtils detalls però totes
amb una gruixuda porta de fusta rugosa d'una foscor que ressalta amb la sobrietat de
les parets. I al fons del carrer, la font. La font de la infantesa. La font on
de petites la nostra innocent llengua assaboria els caramels de tota la vida.
Eixos caramels que es venien a la plaça del poble, eixos que exactament no saps
ben bé de què fan gust. Potser és sucre morè però del cremat, del que es desfà
al paladar i l'aroma et puja per les fosses nasals fins als indrets de la
memòria. Al costat dret de la font, una successió de colors. Rosa, roig, blanc,
groc. Semblen llums intermitents, fins i tot, un semàfor bucòlic. Però un
semàfor no podria olorar tan bé. És una olor tendra, de gespa fresca però amb
un toc melós. Em recorda al perfum de la iaia, aquell que es posava quan era
més jove, quan encara no vestia de dol. És l'olor de les roses silvestres.
Eixes roses on sempre clavàvem la maneta i sempre eixíem amb alguna espina
clavada al dit índex fent que la sang, vermella i brillant, s'esgolara
lentament per les mans com s'esgola el suc de la cirera madura recentment
mossegada. I així passàvem el començament de l'estiu i la fi de la primavera. I
a la tardor, les llums intermitents ja no hi eren. La vistositat dels colors
desapareixia i els pètals començaven a adquirir el color del pa torrat del
desdejuni dels diumenges. Però l'estiu sempre tornava i, de nou, tornàvem a
sortir al carrer, al nostre carrer, i tornàvem a gaudir de la sang de les
cireres, del sucre cremat en forma de petit caramel i de les llums intermitents.
