Ha estat caminant durant hores sota la
incessant pluja que mulla els carrers de la ciutat. Ha sortit sense
paraigües, tant li fa. Passa per davant d'aquella cafeteria, encara
ho recorda: café amb llet, sense sucre. Uns
anys enrere havien agafat la bicicleta després
de berenar i, durant una vesprada obscura,
semblant
a la de hui, havien anat pel
carrer de Cavallers fins arribar al Micalet. Allí
la va besar per primera vegada, sobtadament
i irremeiablement, d'una
manera més que tendra.
D'això fa ara trenta anys.
La pluja comença a ser cada
vegada menys forta i un raig
de llum llunyà crea petits arcs de Sant Martí en els tolls que
ella, solitària, intenta esquivar. Busca, melancòlica,
la clau mig rovellada entre les butxaques de
l'abric esguitat per petites gotes cristal·lines.
En aquell portal li havia demanat vint-i-cinc
anys enrere que fóra, per
sempre més, la seua companya en la vida o com ell havia dit: “La
pau en els dies tempestuosos, el contrapunt dins
l'harmonia, la nota que destaque als
meus pentagrames. Tot això series si acceptares viure una vida
senzilla amb aquest modest
músic el major objectiu del qual seria simplement fer-te feliç.”
Inconscientment acaricia suaument amb el polze
l'anell de plata que porta al dit anular. Sense
poder ni voler evitar-ho, una llàgrima se li
esvara des dels seus ulls blaus fins als llavis rosats que,
tremolosos, intenten contindre els sentiments del
seu cor trencadís. Camina lentament fins al
saló. Allí està. L'Steinway. En aquella
habitació hi havien passat milers d'hores
junts.Ell practicant per als
seus recitals i ella intentant aprendre petites
peces o, simplement, deixant-se emportar per les
melodies mentre intentava continuar amb la seua
novel·la. Lleva el llençol
que cobreix el piano, seu a
la banqueta, posa els peus als pedals i, impassible, col·loca les
mans sobre el teclat: si bemoll, do, re i comença tocar. És
la seua última peça. La peça inacabada. L'havia començada
feia quatre anys però, dos anys després, l'atzar va fer que la
malaltia arribara a les seues vides. Una malaltia que, a poc a poc,
va anar apagant la seua existència i va anar emmudint la casa fins
que el silenci es va establir rotundament després del seu comiat
definitiu. Després de la seua mort havia buidat la casa, solament
havia deixat l'Steinway. Ara, tres anys després d'aquell fatídic
dia, ha decidit tornar a la llar que havia vist créixer els seus
fills i que, en certa manera, també els havia vist créixer a ells.
Volia tocar aquell piano per última vegada,
recordar-lo amb llàgrimes als ulls mentre escoltava
per última vegada la melodia inacabada. Aquell piano tenia un nou
amo, el millor amo que el seu
marit mai haguera imaginat, el
seu nét, a qui
mai coneixeria però portaria
el seu nom, Miquel.
