Passes
petites i grans que la
porten,
a través de la blanca i fonda neu, a un llac gairebé congelat. Ha
estat abans ací. Ho recorda
vagament. En canvi, l'herba era
verda
vestida
amb milers de
flors de colors. Li
ve al cap la imatge d'aquell adolescent.
Els
records li venen com llamps a la seua fosca memòria. L'abraça, la
besa, li agafa la mà. Però el seu nom encara és desconegut per a
ella per molt que somie amb ell cada nit des que va deixar
l'hospital. Camina lentament i es para en un arbre tan alt que sembla
arribar al cel nuvolat. Li és tot tan familiar però tan desconegut
alhora. Desperta i a la tauleta de nit estan les fotografies de qui
se suposa que és la seua família i els seus amics. El metge li
havia dit que aniria recuperant la memòria a poc a poc, però feia
una setmana que havia tornat a casa després de l'accident i encara
no recordava res. És frustrant veure com la gent s'alegra per la
seua recuperació i no poder més que articular un “gràcies” per
compromís.
Dos mesos després, solament havia estat capaç de recordar els seus pares que li
havien dit que tenia una vida meravellosa i un marit que l'estimava
més que res al món. Un marit... Un marit que no recorda i del qual
no hi ha una sola fotografia i al qual encara no ha vist ni una sola
vegada. Eixa nit, com totes fins eixe moment, va tornar a somiar amb ell; amb l'adolescent dels
ulls verds. Encara noo sap si és algú del seu passat o simplement el
fragment d'alguna pel·lícula que ha vist en algun moment de la seua
vida, però la fa somriure, la fa un poc feliç. L'agafa de la mà i
li diu que tot anirà bé, que despertara d'aquest malson. I ella el
creu sense dubtar ni un instant en la seua paraula.
Passen
els mesos. Segueix anant a parlar amb el metge cada setmana per veure com va avançat en la seua rehabilitació. Ja recorda quasi tots
els seus amics i a tota la família propera, ell li diu que és una gran notícia. Decideix contar-li els
seus somnis amb l'adolescent d'ulls verds, a qui no es pot llevar del
cap, per saber si ell podria dir-li que podia significar.
-No he parat de somiar-lo, és com
si fóra la força que m'ha fet eixir endavant aquests mesos en què
m'he sentit un poc abandonada.
-Crec que
hauràs pogut estar confosa, perduda però no sola i abandonada. He
vist com la gent del teu voltant no t'ha deixat sola ni un moment i
la prova de tot açò és la teua, més o menys ràpida, recuperació.
-Se
suposa que tinc un marit, però no ha estat capaç d'estar capaç al
meu costat aquests mesos. No puc deixar de sentir-me un poc
abandonada encara que no sàpiga qui és. Tots diuen que m'estima però no està ací.
-Entenc... I el xic
dels somnis, el dels ulls verds, que et fa sentir?
-Em fa
sentir protegida, és com si em cuidara. No sé si és real o si és
un miratge producte de la meua imaginació però sent com si el
necessitara a cada instant.
-Un dia
ho recordaràs tot, tot tornarà a la normalitat i despertaràs per
fi d'aquest malson. T'ho puc assegurar.
Es queda
paralitzada. Eixa frase. La mateixa frase que li deia l'adolescent
del somni cada nit i la mateixa tendresa en la mirada. Eixos ulls verds... Els mateixos ulls verds del seu
somni; emmarcats ara per una cara, ara, un poc més arrugada .
-Com he
pogut estar tan cega. Has estat al meu costat sempre Manel. Ara et
recorde per què no m'ho has dit en aquests quatre mesos?
-No volia
forçar la teua memòria. Sabia que em recordaries, que abans o
després alguna connexió faria que em recordares sense sentir-te culpable mentre no ho aconseguies. Mai he perdut
l'esperança. Encara que veguera que recordaves a tots menys a mi,
mai m'he rendit. Sabia que tornaries. I ací estàs, la meua Maria de
sempre.
