Hui he tornat a pensar en tu. En els
teus cabells i en la teua manera de somriure'm. He mirat cap a
l'horitzó i no he pogut contemplar l'infinit perquè ha decidit
instal·lar-se als teus ulls. Ulls que ara estan lluny i que són
impossibles d'atrapar. Ets capaç d'il·luminar el dia més fosc i
fer desaparéixer la boira més espessa; però des que has marxat el
sol no ix a passejar i els ocellets em priven del seu cant.
Aquestes paraules es quedaran al fons
del calaix. Mai les veuràs. Saps que és el millor que podem fer...
Negar-ho tot. Tu estàs promesa i jo no puc oferir-te més que
inestabilitat, camins de pols i alguna que altra cançó d'amor
amanida amb conyac barat.
No li somrius com em somreies a mi;
no rius de la mateixa manera. Si les circumstàncies i l'època foren
altres seria jo qui t'agafaria de la mà. Seria jo qui t'abraçaria
al capvespre i el teu somriure seria tan dolç com sempre.
No sóc capaç d'acomiadar-me. De
dir-te adéu de nou i, ara, per sempre. De veure marxar la xiqueta
dels meus ulls. De dir-te adéu, a tu em va enamorar el mateix dia
que vaig arribar a aquest poble en busca de respostes d'un passat
nuvolat. Les respostes no les he trobades però he pogut conéixer el
vertader amor, aquell que t'envaeix en els somnis i en la vigília,
i tot, gràcies a tu.
Si poguera viure una altra vida,
indubtablement i irremeiablement, la viuria amb tu.
Abril, 1920.
