Ciri.
Flama roja,groga, incandescent. Cera que cau, ni liquida ni sòlida.
Il·lumina una tíbia habitació emmarcada per cortines quasi
transparents, un escriptori antic de fusta color decapé
amb dos calaixos inferiors on s'amaguen mil secrets.
Per
la finestra s'observa una lluna tímida que s'amaga entre una boira
llunyana tacada de matisos color gris.
Una
ploma i un paper immaculat estan damunt l'escriptori. No tenia
forces per a acomiadar-se, almenys no
hui, però el temps corre en la seua contra.
Si
no tenia forces d'acomiadar-se amb una nota, com anava fer-ho cara a
cara? L'estimava, clar que l'estimava, com no anava a fer-ho? Havia
compartit amb ell quasi tots els moments de la seua vida, però
sempre havia estat protector, massa protector.
Pensa
en el Pau i com de feliç la fa. Una felicitat que mai havia pogut
imaginar envoltada de promeses d'aventures i d'amor vertader i
immortal. Seria tan feliç al seu costat però, havia d'escollir, no
volia fer mal ningú.
Mira
la bossa de mà que ha preparat, només portava uns quants vestits,
un parell de sabates i els seues estalvis. No necessitava res més.
Pensa en les mirades furtives del Pau les quals li dedicava
d'amagades per no ser descobert i encara li tremolen les cames.
Recorda la nit que va pujar per la seua finestra i la va estimar en
el seu propi llit. Una nit de lluna plena amb boira grisa, com avui, i encara li cremen les galtes . No pot ajornar-ho més, li
havia dit a Pau que ,si escollia fugir amb ell i abandonar sa casa, aniria a l'estació a les dotze de la matinada i falten vora vint
minuts.
Trau
forces d'on no en té i agafa el paper immaculat i la ploma, mentre
una llàgrima esborrona un poc les seues paraules:
“He decidit ser feliç al costat del Pau, t'he estimat sempre i
sempre ho faré però necessite volar per mi mateixa. He escollit
anar-me'n amb ell, no m'importen els diners, només ser feliç. Sé
que sabràs perdonar-me, tornarem a veure'ns. La teua filla que
t'estima, Candela”
