Sincerar-se

<<Tant de temps després i ací estem, ell al saló i jo al bany mirant-me a l’espill. Tenim un parell d’apunts damunt la taula amb una cal·ligrafia que ningú envejaria i un parell de cafés ara freds i dessaborits.  Repassem aquest tema que tant ens costa però que tant ens agrada, entre vers i vers, una mirada furtiva. Últim any de carrera, última possibilitat de dir-li tot allò que sent, però sóc una covarda. Encara recorde com va començar la nostra amistat. Érem nous en aquesta ciutat, no coneixíem ningú i coincidirem un parell de vegades a l’autobús, després coincidirem a classe. Sí, estudiem el mateix, casualitats de la vida podria dir-se. Des d’aleshores havien compartit amors, desamors, tristeses, alegries, exàmens i festes. I ara no sóc capaç de dir-li que la simpatia es va convertir en amistat, l’amistat en estima, i l’estima en amor. Com d’inútil sóc. Si és que no puc deixar de mirar-lo i en realitat no sé per què , conec cada facció de la seua cara, el color clar dels seus ulls i eixe somriure simplement indescriptible. Ho deixaré estar, me l’estime massa com per a perdre’l després de tants anys.>>

<<Ací estic al saló de sa casa, en el seu sofà, on he estat tantes vegades abans. Ja no la veig com la xica senzilla i indecisa d’uns quants anys enrere, ja no la vull com a solament una amiga, això ja és massa poc.  Recorde, encara, quan amb el cor ferit trencat en mil i un trossets, trobava refugi entre les meues paraules suaus i les meues abraçades de consol. En aquell moment em vaig adonar que la ràbia m’envaïa i que no podia permetre que la feren plorar ni una sola vegada més.  “Jo et cuidaré per sempre”, li vaig dir. I pense complir-ho, sé que ella també sent alguna cosa especial i tendra per mi i si no és així sé que no m’abandonarà, ella no fa eixe tipus de coses, per això me l’estime tant. Ahí ve, és el moment>>

-Estel, fins ací arriben les mirades furtives, a partir d’ara et miraré directament als ulls, sense vergonya, t’agafaré de la mà mentre em tremolen les cames i et besaré a cada instant perquè ets l’única cosa que em fa sentir viu.

Tornar a casa

Quantes vegades s’ha preguntat qui és realment en els últims quatre mesos? Milers de vegades i encara no ha obtingut la resposta. Es mira a l’espill i no s’hi troba. No troba el seu somriure ni les seues ganes de seguir vivint una vida plena d’aventures descobertes i per descobrir. No troba els seus ulls plens d’il·lusió, ni les ganes de sortir al carrer. L’única cosa que veu quan es mira a l’espill és una xica que aparenta més de vint-i-tres anys  la qual va vestida amb unes tonalitats grises i els cabells arreplegats d’una manera impecable sense que cap d’aquests oneje lliurement. Cada dia se’n penedeix més d’haver renunciat a tot allò que realment li importava, d’haver renunciat a ell, per un poc més de benestar i un treball que l’ofega. Sentia, fins i tot fàstic d’aquella imatge plasmada a l’espill, tota maquillada, perfectament vestida, amb els llavis d’un roig passió sentiment que ja no experimentava al seu cor.  


Es queda reflexionat mil·lèsimes de segon. Tota decidida es solta els cabells deixant-los completament lliures, es lleva aquell vestit apagadament uniforme i es posa un de color verd cridaner. Es renta la cara llevant-se aquella capa de pintura mentidera i es posa solament un poc de protector de llavis. Truca al seu cap, li diu que no l’espere mai més. Agafa la bicicleta que quatre mesos enrere havia decidit abandonar i es dirigeix al barri de sempre. Un barri humil, ple de colors i de gent que malgrat els inconvenients és simplement feliç. Quan arriba al seu destí deixa la bici enfront de la casa d’ell, al costat de les margarides que junts havien plantat. Es queda paralitzada, havia anat completament convençuda a parlar amb ell, a demanar-li disculpes, a dir-li que el necessita, però ara no sap si ho ha de fer. S’ha estat comportant com una covard.

-Què fas ací?-pregunta una veu al seu darrere. És ell.

-Volia demanar-te disculpes.

-Creus que les acceptaré?

-No ho se però necessitava que ho escoltares. T’he fet massa mal, ens he fet massa mal.

-Sembles la de sempre, ja no portes eixe vestit gris tan horrorós. Sí, t’he observat aquests últims mesos, volia assegurar-me que estagueres bé.

-M’he cansat de ser qui no sóc. M’he cansat d’estar sense tu i d’enyorar-te a cada moment.  Mai em perdonaré haver-te perdut.

-Tal vegada no m’has perdut. Mai he deixat d’estimar-te, la gent per a trobar-se primer s’ha de perdre i sabia que prompte t’adonaries que el teu lloc està ací, amb mi, amb la teua gent. Gràcies per tornar.

-Gràcies per esperar-me.