Camina lentament per l'estació. Acaba d'arribar, està cansada després del llarg viatge i el portaequipatge pesa massa com per a seguir portant-lo penjant del braç. Decideix deixar-lo damunt del banc de fusta des del qual es pot observar en primer pla tota l'andana. Seu, amb el braç encara mig dolorit i comença a observar al seu voltant.
A la dreta, en l'altre banquet, una parella d'ancians. La dona ajuda a seure's a l'home, que camina gràcies a un gaiato i que trontolla abans d'aconseguir el seu desitjat insant de repòs. "Gràcies Maria" li diu amablement i ambdós s'endinsen en una conversa que mai ningú coneixeria tal com delaten les seues mirades còmplices.
Un poc més lluny, hi ha una jove amb un bebé.Una xiqueta amb els cabells color cendra i unes petites arracades en forma d'estel. Té els ulls plorosos, feia poc que hauria estat plorant; potser per fam, potser per son. La mare l'engronsa cap als costats suaument mentre li murmura una antiga cançó de bressol que segurament ha heretat inconscientment de sa mare. La xiqueta, a poc a poc, tanca els ulls i s'endinsa en somnis que de major no recordarà.
A l'esquerra, un jove nerviós que no para de mirar el mòbil. Es passa les mans pels cabells cada menys de dos minuts. Mira cap als costats i, decebut, torna a baixar la mirada cap a la pantalla del telèfon.
És el moment de mirar cap al front de mirar al front. Allí està. Per fi. És ell. Camina ràpidament cap a ella. La besa. L'agafa i l'eleva del terra. És l'inici d'una nova vida. Lluny de casa, lluny dels seus però prop d'ell. No pot ser més feliç.
També és l'inici per a la parella d'ancians que han decidit agafar un tren i fer el viatge de noces que no havien pogut tenir.
És l'inici de la mare primerenca que ha aconseguit dormir, per primera vegada, sense esforç, a la seua filla.
És l'inici del xic nerviós que ja no pot estar més tranquil després de veure que la seua germana ha tornat de l'hospital en perfecte estat.
Perquè la vida està plena d'inicis, d'inicis magnífics.
