No saps ben bé per què però et faria traure un somriure. Et faria oblidar qualsevol altra existència i solament voldries ser al seu
costat. El triaries entre mil i una opcions. Eixe esperit
inconformista, eixes ganes de lluitar, eixes ganes de fer del món un
lloc millor. Compartir les ganes de ser lliures, les ganes de viure
en la nostra llengua plenament, les ganes de deixar-nos la veu en els
concerts més combatius d'Obrint Pas i les ganes de cantar-nos a
l'oïda les dolces cançons de Txarango. Passar-nos les vesprades d'hivern
vora el foc mentre ballariem agafats i volariem cap a un món de
sensacions. Cada vegada que m'animares a seguir lluitant em faries
més forta, més imparable, més jo. Tu, només tu, em faries trobar
l'essència de l'amor. Del nostre amor. Un amor que ningú
comprendria perquè seria incapaç d'experimentar-lo. Em perd en els
teus ulls marró clar cada matí quan em despertes amb els besos més
dolços que poden existir. Ens aïllariem del món. M'enlairaries
fins l'infinit i aconseguiria agafar la més petita de les estreles.
N'hi hauria de més grans però aquesta brillaria més. Seria com
nosaltres, petita però vertadera i aniria creixent fins que la seua
llum enfosquira aquelles que falsament aparentarien ser més
lluminoses. M'he d'acomiadar, no tinc més temps per a seguir
fantasiejant i somiar desperta. Tant de bo algun dia compartirem
junts aquesta "Dansa del vestit".
